«L’independentisme com a política de futur és letal»

Entrevista a Xavier Muñoz

Xavier Muñoz

Empresari tèxtil, té 93 anys. Ha estat activista del catalanisme progressista. La seva darrera obra és Després de Waterloo, crítica al procés independentista des del catalanisme (Edicions +Bernat).


En síntesi, quins són els fonaments que tractes d’explicar al teu llibre?

El meu llibre no pretén fer cap mena de síntesi del catalanisme ni de les seves variants sociològiques històriques. No es tracta d’un llibre de ciència política. Simplement es tracta de la meva opinió davant d’uns fets i unes afirmacions molt concretes, versades i esquematitzades entorn de l’anomenat procés independentista, que s’ha presentat com a única solució al conflicte català-espanyol, d’arrels més que bicentenàries.

Com es pot entendre el catalanisme? Com una ideologia? Un programa? Una visió del país? Una sensibilitat? Un consens?

Sobretot és una sensibilitat i un consens. En el meu llibre faig referència a unes frases del professor andalús Vilacañas, catedràtic de la Complutense, que em van fer molt efecte. Diu: “Catalunya no és una regió espanyola. És i ha estat, des de Ramon Berenguer III, una altra cosa, un cosmos polític amb lògica pròpia que no es deixa representar per cap altra instància que la que ella mateixa promou”. Això és el que, entre altres coses, avui dia en fa una nació. D’acord amb aquesta definició és evident que el catalanisme pertany a tots els ciutadans de Catalunya amb les seves especificitats, però mantenint íntegra la seva unitat simbòlica, que comporta trets comuns d’acord i de coincidència.

Pujol i el pujolisme van utilitzar el catalanisme com una eina per als seus propòsits?

Aquesta és la pregunta cabdal que ens hem de fer davant dels problemes actuals del país. No crec que, en els seus inicis, Pujol es volgués aprofitar del reconeixement social del catalanisme en el postfranquisme. Penso sincerament que ell creia que havia de refer el país, tal com ho sentia. I els seus convenciments se sustentaven en una ètica liberal de dretes. Que a la llarga significava defensar els interessos de classe i no els globals del país, basats en el contracte social. Diré més: crec que sentia, des de ben jove, un cert refús instintiu i personal per tot el que significava una política de tipus igualitari, de servei social, a la vegada que demostrava una marcada tendència a la manera de fer de la dreta espanyola. Amb tot, l’aspecte anticatalà d’aquesta dreta generava una distància, que ell va intentar diferenciar amb el nacionalisme.

Què entén vostè per nacionalisme, en contraposició del catalanisme, concretament a Catalunya?

Li agraeixo que hagi precisat “a Catalunya,” ja que les definicions de nacionalisme són moltíssimes. En el cas de Pujol, però, el seu nacionalisme és pura política del tacticisme, que es basa en l’accentuació dels greuges pendents amb Espanya (no arriba mai a diferenciar l’Espanya franquista de la democràtica). A partir d’aquí construeix un relat victimista que remarca els aspectes més explotables sentimentalment del plet hispànic. La seva voluntat política no es mou d’aquest nivell de superfície bel·ligerant que, en paraules d’ell mateix, permet tenir “la llaga sempre oberta”. No curar-la. Això hauria significat acabar amb la seva política de manteniment d’una situació de controvèrsia, que era la base del seu poder mediàtic i real.

En la democràcia es va arrossegar la problemàtica nacional de Catalunya a l’àmbit de l’Estat, en uns termes semblants als d’abans de la Guerra Civil?

A la dreta espanyola, al principi de la democràcia, li va semblar que s’havia de produir un canvi, si no de pell, com a mínim de camisa davant la possibilitat que els esclatés a les mans una revolució. L’esquerra, per altra part, era conscient que el poder seguia en mans dels mateixos i va accedir buscar el canvi a nivells possibles. Això va ser la transició, els pactes de la Moncloa. Es va produir un canvi democràtic, però va subsistir un franquisme enquistat en les estructures d’Estat. Amb tot, gràcies a les esquerres situades en municipis, per tant en la proximitat, va ser possible que el país prosperés en la democràcia i en el camí de les llibertats nacionals d’una manera que semblava decisiva.

Quin paper ha jugat l’Estat espanyol en aquesta revolució del poder català cap a la radicalització?

El Govern de la dreta espanyola capitanejat per Rajoy, un confés anticatalà, va aprofitar la seva majoria parlamentària i la feblesa moral dels membres del Govern català (per causa de la seva implicació en la corrupció) per intentar parar la deriva reivindicativa catalana. Les institucions catalanes i els partits havien perdut el respecte de l’Estat per poder defensar els interessos de la societat. L’ocasió els va permetre atacar a fons, amb la mutilació de l’Estatut que el mateix president Mas va facilitar. La reacció a Catalunya va ser protagonitzada per la ciutadania (Òmnium Cultural i ANC), que el Govern va seguir mansament, amb la intenció de salvar els mobles.

Ha estat positiva la reacció popular de cara el futur de les llibertats del país?

De moment les opinions estan molt confrontades. La meva, personalment, és molt contrària a com han anat i com estan anant les coses. No s’hauria hagut de triar mai la independència com a eina per forçar el compliment de l’Estat espanyol envers Catalunya. La raó és molt simple: és una eina sense eficàcia, sense cap mena de possibilitat de doblegar l’adversari, ni tan sols de posar-li condicions. No compta ni amb la majoria de l’opinió que necessita un gest d’aquest abast, ni amb cap altra de les condicions avui necessàries per a una comunitat per mantenir-se en el mapa dels països occidentals. El procés ha estat, per sobre de tot, un discurs, o més ben dit, una sintonia plaent de ser escoltada per una multitud de persones ressentides a qui no els cal gaire més per entendre el to de la protesta. Francesc-Marc Àlvaro ens diu que el discurs de Puigdemont i de la CUP és “fraseologia que tapa les impotències del procés”.

Així, vostè no és independentista?

Doncs amb l’actual plantejament que ha sorgit del procés, no. Vull dir que en un escenari més racional podria ser-ho. Per què no? A condició que vegi que és un camí perquè a Catalunya hi visquem amb més igualtat i solidaritat. En la situació actual, on els independentistes fracassats demanen una nova oportunitat per tornar a desenvolupar un programa sense lletra, només amb rancors i l’aïllament en ells mateixos, no crec, sincerament, que es mereixin una segona oportunitat, de moment. L’actual independentisme com a política immediata de futur és letal, perquè és autodestructiu. Es manté en el negativisme i en l’agressivitat visceral. Ha trencat tota possibilitat de diàleg amb tothom. Ha deixat el país massa dividit i ha acusat de traïció els que divergeixen. Tampoc manté cap mena de relació amb l’Estat (és el seu principal enemic), ni amb Europa, amb qui no pot mantenir camins ni relacions. Quan es van celebrar els Jocs Olímpics a Barcelona, Maragall va enviar cinquanta persones a ocupar llocs clau a Madrid, i l’Estat es va veure forçat a col·laborar.

Les seves respostes em fan pensar que vostè té una visió molt pessimista sobre Catalunya.

No és ben bé així. La visió molt pessimista la tinc en el cas que es continuï amb les tàctiques que fins ara han utilitzat els líders del procés. Estic seriosament convençut que el nostre país en aquests moments no necessita repetir una experiència que ha resultat nefasta. Crec que és el moment de donar una oportunitat a l’altra meitat del catalanisme (el d’esquerres) per assajar noves maneres d’imposar a Espanya les llibertats democràtiques. Segons Gemma Ubasart, “primer cal generar distensió, construir confiances i complicitats […] per tal de falcar la triangulació progressista i plurinacional” d’un Estat que fa tres anys no teníem. Potser hem d’aprendre del canvi d’estil que ha suposat Joe Biden. La resta: el progrés, la iniciativa, l’afany per créixer i “l’orgull del gec”, el portem sota l’americana. Ara cal arremangar-nos per aspirar a ser una gran regió d’Europa. Per cert, que tenim feina, ja que en els darrers deu anys hem perdut seixanta llocs en la competitivitat de les regions europees..

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides