Responsabilitat federal davant la pandèmia

Les situacions límit poden fer aflorar el millor i el pitjor de les conductes humanes, individuals o col·lectives. I la irrupció de la pandèmia de la covid-19 en la vida de la humanitat ha col·locat tots els col·lectius humans, i entre ells els governants i els partits, davant d’una de les tessitures més difícils. Decidir i governar la incertesa és el repte dels polítics, i no tots han estat a l’altura de les seves responsabilitats.

Davant els problemes polítics complexos, com ha suposat la pandèmia, hi ha dues actituds: la responsable i la infantil. La responsable, que analitza la situació, s’hi enfronta, estudia, i decideix, encara que siguin incertes les dades i les opinions dels experts, i ho fa, especialment, perquè els diners públics serveixin per minimitzar les conseqüències en la salut i la crisi econòmica i per distribuir de forma equitativa recursos i vacunes. L’actitud infantil no fa propostes, culpabilitza els contraris polítics; si governa en algun nivell, defuig les seves responsabilitats però sempre atribueix al Govern central, o al del costat, els problemes que no resol. Creu que insultar, cridar i utilitzar les morts contra les polítiques públiques dona més vots, davant la falta de propostes constructives. A aquesta oposició vociferant ha estat sotmès durant ja gairebé un any el ministre de Sanitat, Salvador Illa, que ha donat un gran exemple de temperança i prudència en política, sense utilitzar mai la demagògia, ni desviar-se dels objectius de lluita contra la pandèmia. No ha entrat en la lògica dels que pretenen obtenir vots amb les desgràcies.

Quan la primera onada va fer necessari reforçar una política centralitzada per aconseguir amb l’estat d’alarma un confinament total de la població, les queixes d’algunes autonomies van ser que no podien exercir les seves competències. Però, quan s’ha anat rodant la cogovernança federal, amb les successives reunions i presa de decisions del Consell Interterritorial de Salut, oxidat per la manca d’ús, el ministre i algunes comunitats s’han trobat amb la sorpresa de la manca de lleialtat i solidaritat interterritorial i una gran confusió. Com repeteix sovint Ayuso, amb inconsciència infantil, cada comunitat “fa el que li dona la gana i el que creu oportú”, assimilant el seu poder adquirit, gràcies al suport de Vox i Cs, a un regne de taifes. I, en comptes de demanar més competències, acusen l’Estat, volen que es quedi les seves competències, per tal de no ser responsables, i en canvi pretenen donar retocs de rigorositat, com modificar el toc de queda, quan en altres camps no s’havien pres decisions restrictives consensuades. Aquí han topat amb la fortalesa federal d’Illa i del Govern. No es pot permetre, aprofitant la pandèmia, que sota l’aparença de protegir la salut de la població es destrueixi la cogovernança i la solidaritat.

Davant de la pandèmia d’un virus desbocat, l’aparició de les vacunes ha suposat un bàlsam per a l’angoixa i la incertesa de la població, i aquí s’està exercint per primera vegada a Europa i a Espanya un exercici pràctic de responsabilitat federal. La UE ha realitzat una compra de vacunes per endavant, diversificant les unitats de producció, i compra única, amb distribució equitativa i proporcional, per a tots els seus estats. Al final de la cadena hi ha els estats membres, i Illa al capdavant del ministeri i el seu equip ha fet una distribució logística impecable de les vacunes, en el mateix moment que arriben a totes les comunitats autònomes. Una magna operació de coordinació i eficàcia d’aquestes característiques no s’havia fet mai a Europa ni a Espanya.

Les comunitats són les responsables d’aplicar les vacunes amb la màxima agilitat possible, i s’han vist clares diferències en la rapidesa de vacunació. No són les més cridaneres les que estan demostrant ser més eficaces. Es planteja un nou debat sobre qui ha de rebre abans la segona dosi. Les que poden aplicar-la immediatament o les que la reben i l’emmagatzemen, com fa Ayuso, perquè en lloc de contractar més personal sanitari s’ha dedicat a llençar els diners amb hospitals fantasma. Es confon una vegada més la igualtat i l’equitat. Un nou exercici de responsabilitat federal, en mans de Sant Jordi Salvador, que s’està enfrontant i vencent un drac amb dues cares: la del virus biològic i la dels taifes insolidaris.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides