El principal enemic de Jordi Cuixart

Situats en l’any 21 del segle XXI, el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha sintetitzat en dues paraules el programa independentista: “Amnistia i autodeterminació”.

Amnistia per tal que els líders secessionistes que estan a la presó, expatriats, inhabilitats o encausats judicialment puguin recuperar la llibertat i els drets polítics de representació. Autodeterminació, amb l’objectiu d’assolir la convocatòria d’un referèndum binari, pactat o unilateral, com a mecanisme per  obtenir la segregació de Catalunya de l’Estat espanyol.

Sembla mentida que, després de més de vuit anys de l’inici del procés independentista, encara estiguem en aquest punt. Jordi Cuixart i els que pensen com ell, demostren que no han entès res.  La Comissió Europea i el Parlament Europeu són totalment contraris al dret a l’autodeterminació de les regions, com és el cas de Catalunya. Per una raó òbvia: si s’obre aquesta porta, el projecte de construcció europea, que s’està vertebrant des de la fi de la II Guerra Mundial, saltaria pels aires.

En l’actualitat, els esforços de la Unió Europea estan focalitzats en acabar d’integrar tots els països que encara resten fora del projecte comunitari (Sèrbia, Bòsnia, Albània…) i consolidar aquest espai planetari de llibertats i democràcia. Plantejar, enmig d’aquesta dinàmica, un procés de secessió interna, com fa l’independentisme català, és absolutament contradictori i, en conseqüència, inacceptable als ulls de Brussel·les.  

  L’anhel secessionista de Catalunya té la seva arrel en el redisseny de les fronteres europees que es va fer després de la I Guerra Mundial –fa més de 100 anys!- i, de manera singular, amb la independència de la catòlica Irlanda. Aquest és el model que inspira Francesc Macià, el veritable promotor del projecte independentista que, després de fer mil giragonses, ha arribat fins als nostres dies.

Ni la més recent disgregació de la Unió Soviètica i Iugoslàvia, després de la caiguda del Mur de Berlín (1989), ens concerneixen. El cas de Kosovo és totalment diferent d’allò que passa i vivim a Catalunya. Són figues d’un altre paner i, per honestedat intel·lectual, són situacions que no podem comparar ni barrejar. 

Tothom és ben lliure de pensar com vulgui, per descomptat. Però, si us plau, demanaria a Jordi Cuixart que, pel seu bé i el de la seva família, obri els ulls i toqui de peus a terra: l’amnistia i l’autodeterminació són reivindicacions quimèriques destinades, d’antuvi, al fracàs. I demanar la lluna en un cove és una pèrdua de temps. 

Jo no sóc partidari de la línia dura de la repressió contra l’independentisme. Crec que els fets de l’1-O i del 27-O del 2017 van ser una “performance” i que, en conseqüència, els líders secessionistes que són a la presó fa temps que haurien d’haver sortit al carrer. Però és també obvi que declaracions com “ho tornarem a fer” –un dels ‘mantres’ que proclama Jordi Cuixart- posin en estat d’alerta el poder judicial espanyol, que ha optat per aplicar la Constitució en la seva versió “hard” i que es juga la seva reputació internacional.

Els fills biològics de Jordi Pujol estan ben calentons a casa seva. En canvi, els “fills polítics” de Jordi Pujol –entre els quals hi ha la majoria dels presos independentistes i expatriats, començant per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont- estan “pringant” de valent. Quan s’adonaran tots ells que el procés independentista -que comença de debò des del moment Convergència decideix instrumentar aquesta estratègia després de la imputació per corrupció d’Oriol Pujol l’any 2012- va ser concebut com una maniobra de pressió contra el PP de Mariano Rajoy i no com una “revolució rupturista” contra el “règim del 78”?  

 L’aventura secessionista del 2017 ha acabat amb una derrota estrepitosa i un fracàs absolut. Com no podia ser d’altra manera, en el context de l’Espanya democràtica, de la Unió Europea i del món del segle XXI. L’objectiu prioritari és que els presos i represaliats polítics tornin a casa seva. Però això no s’aconseguirà per la via de la confrontació i la intransigència. 

Qui aconsella Jordi Cuixart per dir el que diu és el seu pitjor enemic. Cada cop que obre la boca, la via de l’indult o de la modificació penal del delicte de sedició, que és a les mans el president Pedro Sánchez, és més llunyana. 

La gran farsa del procés és que els seus veritables inductors han quedat entre bastidors, sense donar la cara en cap moment. En canvi, la “força operativa de xoc” –els “coronels”, els “capitans” i els “soldats” que obeïen les ordres del “generalat”- són els que han resultat durament castigats i han pagat les conseqüències d’aquesta batalla estèril i absurda, perduda abans de començar.