Derrotar l’independentisme

Catalunya continua instal·lada en la dimensió desconeguda. Des dels traumàtics plens del Parlament del 6 i 7 de setembre del 2017, la nostra vida institucional és un despropòsit i un caos permanent. Aquesta llarga i insofrible agonia, que ha coincidit, a més, amb els terribles efectes sanitaris i econòmics de la covid-19, sembla que es perllongarà, de moment, quatre mesos més: fins al 30 de maig, que és la nova data anunciada per a les eleccions autonòmiques que s’havien de celebrar aquest pròxim 14-F.

Amb el Parlament dissolt, el Govern de la Generalitat té ara al davant quatre mesos en els quals podrà fer i desfer, sense el preceptiu control democràtic dels grups de l’oposició. La profundíssima divisió que existeix entre els dos socis que formen el consell executiu -JxCat i ERC- ha convertit la Generalitat, de facto, en un regne de taifes, on cada partit va per lliure i té la mirada posada en aconseguir a les urnes la majoria del vot independentista.

Aquest escenari d’interinitat, de guerra intestina i de manca de fiscalització externa és propici perquè es produeixi un saqueig sense precedents a les arques de la Generalitat per part dels dos partits que tenen la capacitat i la possibilitat de fer-ho. Des de l’any 1980, l’administració de la nostra institució d’autogovern ha estat, manés qui manés, un “cachondeo” de mala gestió i de malbaratament dels recursos públics. Ara correm el risc cert d’arribar al súmmum d’aquest desgavell crònic.

És un dels greus problemes estructurals que arrossega Catalunya, encetat amb la presidència de Jordi Pujol i que els seus successors no han estat capaços d’aturar ni d’esmenar: l’ús i abús de les subvencions i dels contractes discrecionals per crear una legió d’estómacs agraïts i uns fastigosos circuits de corrupció. Aquesta pràctica és especialment greu en l’àmbit dels creadors d’opinió i dels mitjans de comunicació, que s’han convertit de manera majoritària en barroers instruments partidistes i sectaris. La seva tasca de fiscalització com a quart poder està, en el cas de Catalunya, absolutament manipulada i pervertida.

La societat catalana està més indefensa que mai per evitar que, durant aquests quatre mesos sense control, els dos partits en el Govern els aprofitin per fer un robatori escandalós i a gran escala dels recursos pressupostaris. Per això, apel·lo des d’aquí a la consciència i a la humanitat dels seus dirigents per demanar-los que no ho facin i que es concentrin en gestionar i administrar de manera molt curosa els diners públics per destinar-los a combatre els flagells de la pandèmia i de la pobresa.

L’independentisme està en estat de pànic. S’ha estès la certesa que les pròximes eleccions els patits processistes rebran un fort vot de càstig. Convergència (JxCat) i ERC tenen les regnes del poder de la Generalitat en solitari des de l’any 2012. Aquests últims vuit anys han estat catastròfics per a Catalunya i la resposta donada a la covid-19, que ja ha provocat més de 18.000 morts, és un desori permanent.

Cal dir que el fet que els partits independentistes treguin uns mals resultats a les urnes i que s’obri la possibilitat d’una alternativa de govern a la Generalitat no és, per se, cap drama. L’alternança és l’essència de la democràcia i, malauradament, aquesta lliçó bàsica encara no l’hem après a Catalunya, on el nacionalisme ha patrimonialitzat el poder en exclusiva durant 33 anys dels 40 que fa de les primeres eleccions al Parlament.

Derrotar electoralment l’independentisme és possible i, a més, és necessari i higiènic. Això s’ha de dir i s’ha de fer amb un somriure a la cara, sense agror ni revengisme. Ja ha quedat demostrat que la DUI ha estat un error i un desastre que hem pagat caríssim tots els catalans, siguem o no independentistes. El rebuig rotund del Parlament europeu a acceptar el dret d’autodeterminació de les regions en el marc comunitari hauria de fer recapacitar els partidaris acèrrims de la secessió i fer-los entendre aquest “bany de realitat”.

Les institucions són de tots i ens representen a tots. La legislatura encetada el 21 de desembre del 2017 ja fa molts mesos que està exhaurida i la raó imposa que les eleccions per escollir el nou Parlament s’han de celebrar com més aviat millor. La data del 14-F era una temeritat, atenent el fort rebrot de la pandèmia després de les festes de Nadal i de Cap d’Any. Però posposar-les fins al 30 de maig significa que, anant bé, no tindrem nou govern fins al pròxim mes de setembre. És un temps preciosíssim que no podem tornar a malbaratar, i més en l’expectativa de l’arribada dels fons europeus per a la reconstrucció dels estralls econòmics provocats per la covid-19.

Si estimen Catalunya tant com diuen, els dos partits independentistes que governen la Generalitat haurien de tenir molt present la situació d’angoixa i de precarietat extrema que viu la societat catalana i la necessitat urgent que tenim tots de tenir certeses i referents. En primer lloc, l’existència d’un govern sòlid i solvent, sotmès a control parlamentari, que pugui exercir plenament les seves funcions, cosa que ara no passa.

En aquest context excepcional, la voluntat de JxCat i ERC hauria de ser de convocar les eleccions al Parlament tan bon punt la pandèmia ens obri una escletxa d’oportunitat per poder fer-ho en unes condicions raonables de seguretat sanitària. La sensació que la data del 30 de maig ha estat escollida pels independentistes en clau de tacticisme electoral, tot esperant que el candidat socialista, Salvador Illa, quedi mentrestant erosionat per la seva gestió com a ministre de Sanitat, és inevitable i resulta d’allò més inquietant.

Enlloc està escrit que la Generalitat només pugui ser governada per les forces nacionalistes/independentistes. Marta Ferrusola va descriure el seu estat d’ànim quan Pasqual Maragall va ser escollit l’any 2003 president de la Generalitat: “És com si ens haguessin entrat a robar a casa”, va dir. Darrere la decisió de JxCat i ERC de posposar les eleccions fins al 30 de maig sembla que hi ha aquesta mateixa pulsió, antítesi de l’essència de la democràcia. També el suport de Ciutadans, PP i Catalunya en Comú-Podem a aquest ajornament té tota la pinta de maniobra electoralista per “cremar” el PSC.

Eleccions el 14-F, no. Però tampoc el 30 de maig. Per què no el mes de març?

(Visited 2.694 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

7 comentaris a “Derrotar l’independentisme”

  1. Ho expliqueu molt be Sr. Reixach, em sembla que parleu amb uns certs rancúnia , per dir ho elegantment . Ni CDC era independentiste , com afirmeu, ni l actual PSC es el del MHP Maragall .Nomes tenim una solució , marxar i fem la nostra, o ets una cosa, o un altre , però les dues no, com l oli i l aigua, poden anar junts però no barrejats. Una salutació cordial.

    Respon
  2. Es pensen són els partits independentistes. Però els que fan i han fet molta campanya per la independència han estat PP PSOE PSC Vox Cs. Gràcies a ells els partits independentistes no cal facin res.

    Respon
  3. Es una llastima que mitjans suposadament independents critics i que haurien de donar una visio mes objectiva i no partidista acabin en aquest tipus d articles. Es el que tenim ( ens mereixem?) en aquest pais. Llastima. De veritat

    Respon
  4. Tranquil Sr. Reixach, no cal patir pel resultat de les eleccions. Si guanyen els “dolents” jo tornarem a trobar una excusa o una altre, una pancarta o altra, una inhabilitació o una decapitació, per poder anar repetint les eleccions fins que guanyin els “bons”

    Respon

Feu un comentari