Meridiana: l’ostentació del poder

Des del 14 d’octubre del 2019, un reduït nombre d’independentistes reivindiquen l’alliberament dels polítics presos pel procés tallant diàriament l’avinguda Meridiana. Tractant-se d’una artèria tan important, la protesta perjudica greument veïns i ocmerciants (siguin independentistes, constitucionalistes o migpensionistes) i provoca un caos considerable.

Ells segueixen a la seva: difícil penetrar a la psique de qui mostra solidaritat cap a uns presos però alhora una absoluta manca d’empatia envers els seus conciutadans. De qui protesta contra allò que considera una injustícia generant-ne una altra. No oblidem que no es tracta d’un tall puntual, sinó de més d’un any de talls. És de suposar que se senten legitimats escudant-se en la grandària del seu greuge. Legitimats fins i tot per perjudicar, per fotre (amb perdó) el proïsme. Perquè el seu greuge no és un greuge qualsevol, com el que vostè i jo podem patir en algun moment de la vida. No. El seu és “el greuge” per antonomàsia. La seva magnitud és tanta que els altres hauríem de clavar el genoll, caure fulminats al seu davant. I és clar, no n’hi ha prou de protestar de forma raonable, manifestant-se de manera que la resta de la humanitat pugui continuar amb la seva vida normalment; que és el que prescriu la llei i el que fa la resta de col·lectius que també se senten víctimes.

Però el tret distintiu d’aquest cas és que el poder (es digui Quim Torra o Ada Colau), lluny de posar límit a la seva manera abusiva de protestar, aplicant-los la llei en la mateixa mesura que l’apliquen a altres col·lectius (amb els quals no tenen, per cert, cap mirament), sembla haver-los atorgat la llicència per tallar. No es tallin, ve a dir el poder municipal o autonòmic, tallin el que vulguin, que nosaltres mirarem cap a un altre costat.

Portem ja 300 talls a la Meridiana, cosa que constitueix la plasmació pura i dura de dos axiomes molt estimats per l’independentisme català: “Els carrers seran sempre nostres” –corejat assíduament a les seves manifestacions– i “aquest país sempre serà nostre”, frase perpetrada per Ernest Maragall.

Per tant, aquí hi ha un element d’ostentació, de primat o de gos que pixa marcant territori, si ens posem escatològics. Es tracta de demostrar qui domina l’espai públic. Es tracta, en definitiva, de demostrar qui és l’amo. I si això es fa en un barri eminentment obrer majoritàriament castellanoparlant (és a dir, davant la població en principi més reticent a l’ideari independentista), millor. Poc importa que els talls els portin a terme quatre gats. Això, lluny de disminuir una mil·lèsima l’ostentació, l’acreix: som pocs, venen a dir, però som intocables. Som pocs, però tenim un bon padrí al darrere, amb un gran garrot.

El 9 de desembre es va produir un fet insòlit: els veïns, armats només amb la força del seu atipament, van decidir convocar una concentració de protesta. Un acte purament cívic, pacífic, per demanar expressament que no s’exhibissin símbols partidaris. Van anar-hi 400 persones. I és clar, no es podia consentir. Es va contraprogramar una concentració de signe oposat que, òbviament, va tornar a tallar l’avinguda. Una filera de furgonetes de les forces antiavalots dels Mossos es va situar enmig per separar ambdues concentracions. El que va passar després va ser l’estigmatització simbòlica, i en alguns casos mediàtica, de la protesta veïnal:la contramanifestació brandava una enorme pancarta amb el lema “Nou Barris serà la tomba del feixisme”, sostinguda per joves emboçats, d’estètica vagament antisistema. I al seu costat, jubilats independentistes creien estar lliurant la seva darrera batalla contra Franco.

Feixistes? Aquellsveïns farts, però pacífics, molts de certa edat, proveïts d’alguna cassola, d’algun xiulet? Era feixista una concentració sense banderes, sense símbols, sense pancartes, que amb prou feines sostenia una solitària senyera? Alguns mitjans, com dic, van fer la resta: van informar d’haver detectat algun element ultradretà a l’acte. És estrany que no informessin també de la presència de coneguts representants de l’esquerra no nacionalista, com ara Xavier Marín (exdirigent del PSC), Vicente Serrano o Félix Pérez Romera. Però l’ombra del dubte ja estava sembrada.

Malgrat tot, el dia 21 de desembrees va tornar a convocar una altra concentració de repulsa als talls. La vida continua. No passaran. No tallaran.

(Visited 367 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari