A qui representa Donald Trump? A les i els nord-americans blancs oblidats per la globalització o a l’1% de la població que acumula més riquesa que tota la classe mitjana junta? Són algunes de les preguntes que es fan Jacob Hacker i Paul Pierson en el seu llibre Let them eat tweets. How the right rules in an age of extreme inequality (Alimentem-los amb tuits. Com la dreta governa a l’era de l’extrema desigualtat), en què expliquen els extravagants comportaments de Trump i les seves constants polèmiques en xarxes socials com una estratègia planificada per mantenir el focus de la ciutadania allunyat d’allò que realment els afecta: l’extrema desigualtat que es viu al país més ric del món.
L’espectacle viscut aquesta setmana al Capitoli, amb una torba de personatges esperpèntics arrasant al Congrés, escampant la seva femta pels passadissos vestits amb llances i banyes, fa difícil no pensar en que el regnat de Trump no està relacionat amb una maquinària política eficaç que intenta mantenir distreta a la ciutadania. A qui beneficien aquestes imatges? A la ciutadania nord-americana afectada per la desigualtat i els efectes de la globalització o a una minoria de persones que es beneficien de l’actual model econòmic per consolidar aquesta mateixa desigualtat?
En Let them eat tweets, Hacker i Pierson fan un repàs de les polítiques econòmiques impulsades en els darrers anys per l’administració Trump, entre elles les enormes retallades d’impostos a les grans corporacions, i mostren com aquestes han beneficiat a una petita elit econòmica. També s’endinsen en les últimes quatre dècades i constaten com des de principis dels 80′, quan la desigualtat va començar a disparar-se als Estats Units, s’ha produït un fenomen en el qual han anat de la mà la liberalització dels mercats i la constant reducció impositiva amb les maniobres per avivar la tensió racial i la indignació però també per augmentar la desinformació que ha assolit les cotes més altes en els períodes electorals amb les campanyes massives de fake news.
El que ens vénen a dir Hacker i Pierson és que en lloc de donar resposta als desafiaments reals que enfronta la població blanca que ha vist com es deterioraven les seves condicions de vida, les polítiques de Donald Trump, però també les del Partit Republicà de les últimes dècades, han ofert divisió i distracció. Han animat de manera ostensible la bilis més racista i xenòfoba d’una part de la ciutadania l’expressió més patent de la qual seria el compte de Twitter de l’encara president dels Estats Units.
Així, mentre Trump i l’extrema dreta s’han dedicat a alimentar la torba amb tuits injectats d’odi i mentides, el Partit Republicà ha retallat i destruït els programes socials de les diferents administracions federals i estatals canalitzant la riquesa cap al 0,1% de la població més adinerada. Les elits econòmiques i el populisme serien dues cares d’una mateixa moneda. La d’unes polítiques que soscaven la democràcia per aconseguir uns objectius que van en clar perjudici no només del benestar de la majoria de la ciutadania sinó d’aquelles mateixes capes de població, l’anomenada “escòria blanca”, que diuen representar.
El que vam veure aquesta setmana al Congrés seria, sota aquesta perspectiva, l’expressió més extrema d’una estratègia eficaç amb la qual un partit polític dominat per les persones més riques i poderoses de la societat, i amb una agenda clarament impopular per a les capes més vulnerables, ha aconseguit guanyar-se el suport del votant comú avivant el ressentiment i l’odi racial.
