El 2008, quan Joan Laporta ja intuïa que el seu mandat s’esgotava inevitablement i que la llei electoral de limitació de mandats era molt complicada per no dir impossible de saltar, es va proposar canviar-la amb efectes favorables directes per poder presentar-se a la reelecció. Com que tenia amics en tots els estaments del poder i una immensa capacitat d’influència, Laporta va convèncer a David Moner, llavors president de la UFEC i col·laboracionista destacat de la junta directiva, per avalar davant del Consell Català de l’Esport per iniciar el tràmit que podria permetre a Joan Laporta, prorrogar el seu mandat fins al 2012 sense necessitat de canviar els estatuts de el club ni de una ratificació de l’assemblea de socis compromissaris.
Encara que es va fer el sorprès, com si no sabés res quan en realitat l’havia impulsat des de la rebotiga del CCE, no comptava amb la presència d’un membre de Tribunal Català de l’Esport, Román Gómez Ponti, que mostrés el seu desacord amb la motivació, el redactat i la intenció d’aquesta modificació de la normativa.
L’obstacle va provocar un perceptible malestar a David Moner, que no va ser directament el promotor de la moció però sí que va transcendir la seva connivència amb el ponent així com el seu compromís amb Laporta tractant de trobar la manera de satisfer una de les prioritats de Laporta: estirar el mandat més enllà dels límits que imposen els actuals estatuts i el mateix marc de la llei, que permet a les associacions com el FCB decidir el període dels mandats presidencials.
A la reunió del Consell, presidit per la Secretària General de l’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, un jurista va proposar que obligatòriament la nova normativa determini que les directives electes disposin d’un mandat de sis anys. Es tractaria d’un decret que per llei no faria necessari que els clubs adaptessin els seus estatuts un per un. La presentació va anar acompanyada d’una disposició transitòria anul·lant la seva aplicació de manera retroactiva, fórmula que si en un principi sembla tancar la porta a qualsevol intent d’estirar els mandats en curs hi havia juristes que opinaven, però, que s’obria la possibilitat de sol·licitar la aplicació de l’última normativa més favorable i acollir-se a una ampliació del mandat.
La motivació va ser argumentada sobre la base que la vida mitjana dels presidents era de tres mandats de quatre, o sigui de dotze anys, i que facilitaria aquesta renovació de càrrecs el fet d’ampliar-la a sis. Alguns dels assistents, experts juristes, no donaven crèdit a alguns dels raonaments esgrimits, entre ells el fet de semblar innecessaria i farragosa la convocatòria d’eleccions cada quatre anys, com si aquesta bona pràctica democràtica universalment estesa per considerar-se un període suficient per a desenvolupar un projecte de gestió en tots els àmbits fora perjudicial per a la vida dels clubs catalans. Davant d’aquesta exposició, que després David Moner va donar suport des del seu càrrec, un membre del Consell va expressar la seva sensació que la proposta només tenia com a finalitat afavorir els interessos d’un president i d’una entitat. Sense anomenar-la, es va entendre que l’al·lusió anava dirigida a Joan Laporta, president del FC Barcelona, que no ha amagat la seva esperança que una modificació de la Llei de l’Esport pogués donar-li dos anys de propina, el que li permetria aconseguir el seu somni de dirigir l’ampliació Foster.
El Consell, un cop exposades aquesta i una altra proposta de canvi de el redactat de la llei, va iniciar un procés en el que els clubs i les institucions podien presentar al·legacions. Després, una comissió jurídica va emetre un informe legal i a partir d’aquí un calendari de tràmits podria aprovar la reforma, finalment, en uns sis mesos. Es tractava d’una iniciativa que molts juristes no van entendre en el moment ja que no existia una demanda social en l’àmbit de l’esport català que justifiqués una reforma tan rigorosa i taxativa i molt menys la necessitat de donar peu a polèmiques posteriors en la seva ocupació. Van deduir aquests mateixos juristes consultats que l’objectiu era, en efecte, buscar una fórmula per ampliar el mandat de el president Joan Laporta. Això de moment, encara que després finalment l’assumpte acabés litigant-se anys després en els tribunals. Si s’ajustava a dret o no és una cosa que estava per determinar, però de la mateixa manera que la UFEC de David Moner impulsava aquest canvi, la Secretària General de l’Esport, Anna Pruna, ja va expressar la seva opinió desfavorable a aprovar-la quan va prendre possessió del seu càrrec. Finalment, Laporta i Moner no van aconseguir avançar en el seu propòsit davant de l’alarma social que hauria produït per evitar que l’esport català actués com una república bananera. No hi havia una altra qualificació. Després, però, Moner i Laporta es van encarregar d’evitar que el vot de censura d’Oriol Giralt tirés endavant. En aquest procés, Moner era la llei i el garant de l’aplicació de les lleis. (Rialles)