Guanyar-se el títol d’emèrit i annexar-se’l a la condició de president del FC Barcelona no resulta senzill quan no es prové ni s’acredita sang règia ni una descendència genealògica nobiliària. Però, la política i les aliances econòmiques en aquest país poden aconseguir que un es senti inviolable davant la llei com és el cas de Joan Laporta.
Primer va ser l’elusió de la inhabilitació per no haver convocat les eleccions, delicte greu -de lesa majestat podria dir-se- que no va arribar a plantejar-se al Tribunal Català de l’Esport perquè els qui ho dirigien, o millor dit els que el manegaven perversament , no els va semblar prou causa una sentència ferma de l’Audiència Provincial sense que hi hagués prosperat cap apel·lació ni recurs. És a dir que davant la indiscutible evidència d’una infracció que va obligar a la convocatòria d’eleccions per una sentència judicial, Laporta només havia patit un oblit. Sobre aquestes actuacions d’òrgans jurisdiccionals manipulables s’han escrit llibres i produït pel·lícules de ficció en què aquestes actuacions es relacionen amb la màfia i coses semblants. La realitat és més sorprenent.
Després, Laporta i la seva junta van ser sentenciats pel Tribunal Suprem a avalar per les trampes en la comptabilitat arrossegades des de la presa de possessió en 2003, quan no van presentar els avals i a més van tractar d’inventar-se una provisió de més de seixanta milions per tal de no complir ni amb la seva obligació ni amb cap de les promeses electorals. Qualsevol altre hagués cremat a l’infern legal en un país on una part de la justícia no fos tan sensible i propensa als desitjos de determinats poders.
Des del Camp Nou és possible, però, dominar i administrar moltes voluntats, per salvatges i independents que semblin com va semblar insinuar-se en el judici de la demanda d’acció de responsabilitat contra la directiva de Joan Laporta, quan el seu mandat va expirar a l’estiu de 2010 amb unes pèrdues acumulades de 47,6 milions d’euros.
La reclamació es va votar en assemblea perquè així ho exigeix la llei i la legalitat, un submón que per a Laporta no compta ni existeix. Prèviament, però, Laporta i els seus havien impugnat i perdut davant l’Audiència Provincial tots els acords de l’assemblea de compromissaris del FC Barcelona d’octubre de 2010, assemblea a la qual es van aprovar els comptes del seu últim exercici, 2009-10, amb unes pèrdues de 79 milions d’euros. Aquestes pèrdues, jutjades i ratificades per una sentència ferma i inamovible, contenien els nyaps i despropòsits del cas Sogecable i Viladecans a més d’irregulars apunts comptables made in Sala Martín i Joan Oliver amb el clar propòsit de presentar comptes irreals, fictícies i manipulades.
En el judici, van comparèixer els demandats i l’asseguradora Zurich amb la qual s’havia contractat una pòlissa l’últim dia de mandat en previsió d’una acció de responsabilitat contra ells, per descomptat pagada amb diners de club.
En reacció a la demanda es van oposar les següents al·legacions i peticions davant del jutge:
- Prescripció de l’acció
- Caducitat de l’acció.
- La demanda havia de dirigir també contra altres directius que no van acabar el seu mandat
- El club no tenia legitimat per presentar aquesta demanda
- La Junta Directiva entrant no podia ni havia de reformular els comptes
- No s’havien de computar les pèrdues generades durant els 8 dies de temporada 2002-2003
- La responsabilitat no és objectiva, es requereix culpa o negligència.
- Els comptes estaven mal reformulats
- Els comptes anuals haurien de donar un resultat de 11 milions de beneficis
La sentència va rebutjar totes i cadascuna d’aquestes argumentacions amb els següents pronunciaments:
- Desestimar l’excepció de prescripció
- Desestimar l’excepció de caducitat.
- Declarar que els directius que responen són els que finalitzen el mandat (successives subrogacions de responsabilitat), etc …
- Declarar que el Club està legitimat per presentar aquesta acció de responsabilitat
- Declarar que la Junta Directiva entrant havia de reformular els comptes.
- Declarar que les pèrdues dels 8 dies de mandat de la temporada 2002-2003 s’han de comptabilitzar.
- Reconeix que la responsabilitat és de caràcter objectiu.
- Considerar correctes els comptes aprovats
- Mantenir les pèrdues en els 79 milions.
- Declarar que la pòlissa d’assegurances subscrita amb l’asseguradora ZURICH dóna cobertura a aquesta reclamació fins a 25 milions d’euros
Més enllà d’aquesta clara contundència, el jutge va obrir inesperadament un marge a la fantasia quan a l’hora de concloure la reposició de les pèrdues, reconegudes per una sentència de l’Audiència Provincial i per ell mateix, va interpretar que als efectes de l’acció de responsabilitat calia tenir en compte ¡¡¡ fets posteri ors !!! com que la nova directiva arribés a un acord de transacció amb Sogecable un any després, es depreciessin els terrenys de Viladecans i altres argumentacions hilarants que no eren objecte de procediment i a més eren cosa jutjada. A interpretació del jutge havien de restar-se de la quantitat reclamada, el que va fer fins a suposar no eren 47,6 les perdudes sinó 4 milions de beneficis, motiu suficient, segons ell, per desestimar la demanda. Una sentència que per descomptat no torna un sol euro al Barça i que, segons els experts, va revelar defectes formals i de fons rellevants, indefensió, així com inexplicables errors en l’apreciació de la prova. En canvi, el jutge va obrir la porta al fet que en cas de prosperar el recurs a una instància superior poguessin reclamar-se en gran part, 25 milions a l’asseguradora Zurich.
Llavors va ser quan, a punt de fallar-se el recurs davant l’Audiència Nacional, molt sòlid, el FC Barcelona va decidir renunciar a escoltar aquesta fallada que, pels indicis, restaurava completament l’execució de la reposició dels 47.600.000. Va poder influir que l’asseguradora, possiblement condemnada a pagar, formés part de la corporació de negocis participada pel vicepresident institucional Carles Vilarrubí? Algunes fonts afirmen que perfectament podria haver pesat en aquesta decisió, a més del favor convergent a l’entorn propi de Vilarrubí, proper a l’laportisme, tenint en compte que l’execució ferm de la condemna dels avals estava pendent aquesta altra sentència. Tampoc Josep Maria Bartomeu, clement i en aquest cas no se sap si bondadós o temorós, va voler anar més enllà. Segurament aquest pas enrere davant de determinats poders fàctics, econòmics i polítics li salvarà d’anar a parar a la presó com Núñez i Rosell.
