Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. A fe de Déu. I tres vegades. En dies prenadalencs, ensopeguem amb la tercera onada de la mateixa pandèmia. La primera ensopegada s’entén; la segona, home…; a la tercera, no hi ha excuses. La sensació d’indefensió, per impotència, es multiplica al ritme dels nous contagiats. I els nostres polítics mantenen intacta la cantarella del primer dia: mans, distància i mascareta. No defujo responsabilitats. L’ocell acostuma a volar quan li obren la gàbia, i sovint esperitadament. Segurament, em podia haver rentat més les mans, guardat millor les distàncies i haver usat i ajustant millor la mascareta. Segurament. Però, cansa veure’t culpabilitzat dia sí i dia també per aquells a qui vas delegar amb el teu vot la responsabilitat de la gestió política. Mirin, si no en saben més, facin-s’ho mirar.
Mentre escrivia aquest text, escoltava per la ràdio la consellera Meritxell Budó cantant, com dimarts ho faran els nens de San Ildefonso (si no s’ha suspès…), tediosament, les noves restriccions. Tot, amb l’oportuna benedicció del president (sense ser-ho) Pere Aragonès. Un duet fantàstic fruit de la nova normalitat política. Cantava les restriccions amb l’escassa convicció de qui sap d’antuvi que amb això no anem enlloc i que la situació empitjorarà i que després, ens emplaçava al 28 de desembre -dia dels Sants Innocents-, seguirem restringint. Resumint, després del detall restrictiu, ens emplaçaven un cop més a fer bondat, i ho feien amb aquell to paternal insuportable de sempre. I després sortirà la consellera Alba Vergés i reiterarà la seva fórmula màgica: mans, distància i mascareta. Cansa, tot plegat.
Ja ho va fer l’expresident Quim Torra en recuperar les responsabilitats sanitàries, traspassar les culpes als ciutadans. Mentre Madrid va ocupar la gestió sanitària en la primera onada, la culpa va ser sempre seva, però recuperat el poder i en la segona onada, la culpa va mutar als ciutadans, que no complien fil per randa les restriccions catalanes. En la tercera onada res ha canviat, i les responsabilitats són sempre nostres. Resum: els polítics fan el que poden i els ciutadans el que volen.
No soc ningú per dir com hem d’afrontar la tercera onada de la pandèmia, ho confesso. Però, a la tercera fora lògic esperar que haguéssim après alguna de les lliçons anteriors, però sembla que no. Encara que només fos no buscar els culpables on no hi són, i no defugir responsabilitats. En segons què, volem ser alemanys, però no tenim ni els polítics -aquí, a Catalunya, però també a Espanya, no hi ha Angela Merkel-, ni els diners -allà es tanca tot, però es compensen econòmicament als perjudicats- per ser-ho. I si les vacunes no ho impedeixen i cau una quarta pandèmia, tornarem a ensopegar.
