De com va començar tot, d’aquesta bogeria de pèrdues i descontrol financer, excessos i llibertinatge com a conducta d’un permanent desacatament a la llei, es destacava a l’anterior capítol que Joan Laporta va infringir greument els estatuts no convocant les eleccions quan tocaven. Per què? Doncs perquè no, perquè li convenia amagar l’arrogant i il·legal maniobra seva i de Ferran Soriano de carregar-li a Gaspart el mort de les pèrdues de 63,4 milions que ell mateix s’havia inventat com depreciació de la plantilla.
Tot, per no avalar, per no complir la llei, per presumir d’una gran gestió i disposar de fons per passar-ho millor que bé mentre era al càrrec, la seva especialitat, pròpia d’un president emèrit que, comptant fins avui, porta 23 anys vivint del Barça amb la clara intenció de seguir aprofitant aquest filó.
Un jutge el va obligar a convocar eleccions a l’estiu de 2006 perquè els vuit dies de juny de 2003 comptaven com un any de mandat. Com a conseqüència, els comptes eren diferents a les presentades i aprovades en assemblea els anys anteriors, raó per la qual un soci, Vicenç Pla, va signar la no menys famosa demanda dels avals. Després d’anys de plets, finalment, la Sala Primera del Tribunal Suprem va desestimar el recurs de cassació interposat per l’expresident del FC Barcelona Joan Laporta i set dels seus directius confirmant la sentència de l’Audiència Provincial que els va condemnar a presentar un aval per les pèrdues de la campanya 2002/03, primera de Laporta, de 63,8 milions d’euros, i també al pagament de les de costes judicials.
Laporta i els exdirectius Alfons Godall, Jaume Ferrer, Alfonso Castro, Joan Boix, Josep Cubells, Rafael Yuste i Albert Perrín, havien d’avalar de fet uns 23 milions d’euros corresponents al 15 per cent del pressupost que el FC Barcelona va aprovar per a la temporada 2006 -07 i que, segons la sentència, havia d’haver estat avalat per la junta directiva de llavors per haver acumulat pèrdues 63,4 milions d’euros al final del seu primer mandat.
En aquells dies, el procés ja estava en fase de l’execució de la sentència de l’Audiència i s’havien iniciat fins i tot els processos d’embargament de béns a punt de caure sobre els directius. El jutge Nuno de la Rosa va ser el gran protagonista del cas, ja que contra tot pronòstic, i després d’haver-se filtrat que havia redactat una sentència condemnatòria en primera instància, va donar la raó als demandats. Igualment, mesos més tard l’Audiència Provincial els va condemnar i tampoc va prosperar el recurs davant el Suprem. Després va transcendir que en l’època de la primera fallada, per ordre de president Joan Laporta i de el director general, Jaume Oliver, el jutge Nuno de la Rosa va ser investigat i espiat per l’agència de detectius Método 3, un episodi que curiosament no va cridar l’atenció del propi jutge. De la Rosa, responsable de l’execució de la sentència elevada a ferma pel Suprem, va dilatar extraordinàriament les seves obligacions i no va dubtar a tornar-la a suspendre quan, una dècada més tard dels fets, va entrar als tribunals una demanda d’acció de responsabilitat contra aquests mateixos directius per haver arrossegat i acumulat aquestes pèrdues fins al final del mandat (2010) per 47,6 milions d’euros.
La suma contenia els avals pendents pels que Laporta i la seva junta ja havien estat condemnats i els més de 80 milions de les pèrdues de l’últim any de mandat que, restats dels beneficis acumulats, seguien donant un saldo negatiu.
Si la història dels avals ja havia deixat un pòsit de sospita judicial sobre els avantatges de comptar amb un jutge espiat i procliu a una lentitud exasperant a l’hora de fer complir l’execució de la sentència, a l’extrem de paralitzar pel vol d’una papallona, el judici i desenllaç del cas de l’acció de responsabilitat superaria qualsevol expectativa.
Laporta i els seus tornarien a ser condemnats pel mateix, per haver produït de nou pèrdues milionàries, encara que sempre amb la sensació de fons que forces enormement poderoses, fàctiques, polítiques sobretot, movien els fils perquè la justícia finalment trobés la manera de salvar Joan Laporta i condemnar el Barça i el seu patrimoni, els diners dels socis, a pagar les festes de qui avui aspira a tornar a el càrrec amb la complaença i la protecció d’aquests mateixos interessos econòmics, empresarials i polítics. Resistirà el Barça una altra època atilana de Laporta, disposat a tornar per arrasar amb tot?