L’indesitjable retorn de Joan Laporta

Joan Laporta va ser president del FC Barcelona entre 2003-10 i candidat a les eleccions del 2015, on va caure estrepitosament derrotat davant Josep Maria Bartomeu. Després de sortir del club, va fer el salt a la política: primer com a diputat al Parlament de Catalunya, encapçalant la candidatura de Solidaritat per la Independència; després, com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en una coalició auspiciada per ERC. 

Més enllà de la seva coneguda fatxenderia, no es pot dir que sigui un personatge carismàtic, triomfador i digne d’admiració. Els èxits esportius del Barça li van arribar de la mà de Leo Messi i de l’entrenador Pep Guardiola. Joan Laporta mai no va marcar cap gol. 

Al contrari, la seva presidència va estar envoltada per un reguitzell d’escàndols i despropòsits, impropis d’una institució com el Barça (els espionatges als directius, els negocis amb l’Uzbekistan, la seva relació amb  mafiosos i narcotraficants convictes, la supeditació als interessos empresarials de Jaume Roures i Mediapro…).

Fins al punt que va ser objecte d’una moció de censura l’any 2008, àmpliament secundada pels socis  (60,6%), però que no va prosperar perquè no va superar la barrera estatutària dels dos terços. La majoria dels directius que el van acompanyar el 2003 van acabar plegant, cansats del seu tarannà personalista, capriciós i autoritari, contrari a l’esperit de renovació i de rigor que va impulsar la candidatura del “cercle virtuós”.

Bona prova del fracàs econòmic i social de la seva gestió (va deixar el club amb un deute superior als 100 milions d’euros) és que la seva  posterior aventura política va merèixer una resposta molt tèbia de l’electorat i va passar pel Parlament i per l’Ajuntament sense pena ni glòria. En el seu vessant professional, el despatx d’advocats que li va muntar el seu exsogre, Joan Echevarría, mai no ha destacat en cap procediment judicial rellevant.

Suposadament, Joan Laporta és el candidat dels culers “independentistes”. Però jo encara guardo en la memòria el vergonyós episodi de la seva negativa a retirar les medalles d’or concedides pel club al dictador Francisco Franco, després d’haver-m’ho promès personalment. Des d’aleshores, sempre he considerat Joan Laporta un frívol, un cínic i un oportunista sense escrúpols, que s’embolcalla en l’estelada per mirar de prosperar en els seus negocis particulars.

Ara, Joan Laporta postula a les eleccions del pròxim 24 de gener per tornar a ser el president del Barça. Mediapro i els seus aliats mediàtics -que són molts a Catalunya- faran tot el possible per encimbellar-lo i fer-li propaganda descarada perquè guanyi, amagant i esborrant el tèrbol passat del candidat. Jaume Roures necessita imperiosament fer-se amb el control del FC Barcelona per intentar superar el gravíssim sotrac empresarial en el qual ha caigut.

El futbol, com a fenomen de masses, està en crisi. D’entrada, perquè no “enganxa” en les noves generacions, que troben els partits massa llargs i amb poques emocions. Després, perquè la lliga de primera divisió és molt desigual i molt poc competitiva. 

L’economia dels clubs és massa dependent dels drets audiovisuals de televisió, pels quals es paguen uns preus totalment desorbitants i especulatius, com ha demostrat el sonat “fiasco” de Mediapro a la lliga francesa. En la nostra societat, immersa en la crisi brutal de la covid-19, els sous que cobren els jugadors de futbol són insostenibles i són un insult a la intel·ligència col·lectiva.

En aquest sentit, Joan Laporta és un candidat “demodé”. Va ser president del FC Barcelona en l’època que el futbol vivia en una bombolla que ara ha punxat. La seva experiència no serveix per dirigir un club submergit en un deute colossal, que voreja els 1.000 milions d’euros, i en uns moments en els quals el model i els valors del futbol pateixen una crisi existencial que requereix solucions molt imaginatives i amb un fortíssim suport econòmic al darrere, que la seva candidatura no té.      

El Barça, com a entitat centenària, es juga el seu ser o no ser. El club esportiu, fundat pel suís Joan Gamper i els seus amics l’any 1899, ha esdevingut una gran empresa d’entreteniment, però que té els peus de fang. El perill més imminent que corre és el de la seva privatització, amb la conversió en una societat anònima per poder capitalitzar-se. 

A Catalunya ens hem quedat sense caixes d’estalvis, sense mútues i sense grans cooperatives. El FC Barcelona –un soci, un vot- és l’últim reducte d’aquesta democràcia associativa i participativa, tan arrelada en la nostra cultura mediterrània. Per això, calen un president i una junta directiva forts i invulnerables que puguin mantenir l’ADN del Barça com a club social multiesports i, a la vegada, menar la seva transició cap a la nova, incerta i dura realitat del futbol postcovid-19.  

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

2 comentaris a “L’indesitjable retorn de Joan Laporta”

  1. Opinió competament tendenciosa i amb un clar ànim d manipulació pels socis. Sí, van guanyar lligues i supercopes i champions xq hi havia en Messi i en Guardiola, q per cert el va ficar en Laporta quan mai havia dirigit un equip d primera. Amb un parell. Té el seu mèrit q tu intentes amagar. Avui en Messi també hi és i el Barça fa pena, i en Laporta no hi té res a veure amb la greu i la lamentable situació actual. A nivell econòmic va quatriplicar els ingressos d l’entitat. És molt molt molt miserable ficar el punt d’atenció en les pèrdues d l’últim any d mandat. I això no m’ho invento jo. Està publicat a la pàgina web del FC Barcelona. En Jan va casi duplicar la massa social, va multiplicar x 4 els ingressos i va marxar amb un carro ple d títols. Aquest article és una informació completament manipulada i tendenciosa. Periodisme d molt baix nivell. Espero q no us serveixi d massa tan esforç i us el menjeu amb patates, xq si en Jan torna, tornarà la il·lusió i la feina ben feta, amb errors, com tothom, però segur q molts més encerts q els miserables q han arruïnat al Barça aquests últims anys. Un últim apunt, en Ronaldinho també va ser un mèrit d’en Laporta, q no teniu memòria ni vergonya….

    Respon
  2. No sé xq dieu d deixar un comentari si després no el publiqueu si no us agrada. I després aneu donant lliçons a en Laporta. Patètic és poc… Au va, ja podeu tornar a aplicar la censura, q és molt democràtica. I per molt altaveu contra ell q feu espero q guanyi i q us piqui molt…. I aleshores, a rascar….

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides