LAPORTA, EL PRESIDENT EMÉRIT (I)

Cent milions de pessetes pel silenci del Elefant Blau, un pacte entre cunyats i els paranys amb Javier Tebes

La vida post presidencial de Joan Laporta ha resultat relativament plàcida, fins i tot ha pogut presentar-se per dues vegades a la reelecció del càrrec gràcies al seu especial entorn, capaç d’aportar-li protecció jurídica, institucional i mediàtica en les moltes circumstàncies, irregulars i fins i tot delictives, de les quals ha pogut lliurar-se. La figura ara mateix injuriada i assenyalada en tot l’Estat del rei emèrit Juan Carlos té en el Barça un igual que, pel paral·lelisme i el poder del clavegueram polític d’un lloc o un altre, Espanya i Catalunya, també ha burlat la justícia i la llei amb relativa facilitat.

Per a començar, a l’estiu de 2003, Joan Laporta i la seva junta mai van presentar l’aval corresponent exigit per la Liga de Fútbol Profesional previ a la presa de possessió del càrrec amb data 22 de juny d’aquell any. Una infracció que va afavorir la pròpia LFP gràcies a que un tal Javier Tebas, llavors vicepresident, va manejar l’assumpte de la següent forma: mitjançant un comunicat certificant la presentació d’un aval per 25 milions davant la Lliga encara que sense especificar la seva data d’entrada en vigor, l’1 de juliol, és a dir diversos dies després d’haver ser proclamat president i per tant fora del termini de 10 dies. Les eleccions van ser el dia 15 de juny. Durant vuit dies de juny l’FC Barcelona va estar fora de la llei amb un president conscient d’estar fent trampes per a no carregar amb les pèrdues de Joan Gaspart. Un assumpte pendent que reapareixeria als dos anys, com es veurà, en forma de demanda i malson judicial.

Sobre per què Joan Laporta, emèrit amb causa, no va fer el més senzill, directe i legal, com era portar a l’assemblea del FC Barcelona les pèrdues de Joan Gaspart i reclamar-les mitjançant una acció de responsabilitat, es va deure al fet que tots dos, Gaspart i Laporta, es van afanyar a subscriure una pau extra club sense coneixement de la resta de la junta i amb el malsà propòsit d’incomplir una de les promeses electorals més repetides: aixecar les catifes per a veure el que hi havia sota. Laporta les va aixecar, però per a amagar els 123 milions d’euros del seu soci Gaspart, incloent una partida pròpia de 63,8 milions inventada pel seu amic i còmplice Ferran Soriano, col·laborador necessari en aquesta primera malifeta comptable, com a devaluació dels fitxatges de Gaspart. Com es veurà també, un truc que no va colar finalment.

El cas és que Joan Gaspart i Joan Laporta ja havien pactat aquesta ocultació quan Gaspart va ser president i Laporta va deixar d’exercir aquella pressió asfixiant com a opositor i Elefant Blau contra l’anterior president Josep Lluís Núñez. El pacte es va tancar sota les següents condicions: Laporta tancava per sempre el Elefant Blau, també la seva activitat, i el FC Barcelona, per ordre del nou president, retirava les demandes i reclamacions judicials que s’havien cursat contra Laporta en temps de Núñez.

Això solament? No. Per a facilitar l’acord, Gaspart va considerar acceptable la petició de Laporta de compensar-li les despeses i les molèsties judicials ocasionades pel marcatge de Núñez en els tribunals amb el pagament de 100 milions de pessetes de l’època (600.000 euros) provinents de la tresoreria del club.

Així va ser com l’Elefant Blau, que havia interposat un vot de censura contra Nuñez i la seva administració, que guanyava de mitjana més de 1.000 milions de pessetes per temporada (6 milions d’euros de fa 20 anys), va callar davant els despropòsits de Gaspart, capaç de gastar en menys de tres anys 190 milions d’euros en 17 fitxatges dels quals només quatre seguien al club en 2003.

El silenci còmplice del Elefant Blau respecte de la gestió de Joan Gaspart va sonar com una clamorosa i sonada operació d’engany als socis. Un, perquè venia la seva ànima al diable barcelonista de Gaspart i aquest perquè només buscava la falsa d’estabilitat del seu mandat per a seguir amb la seva bogeria econòmica i silenciosa. Dins dels acords de Gaspart amb l’entorn Cruyff-Laporta per a guanyar-se aquesta pau fins i tot Johan Cruyff va assistir com a convidat a les noces d’una de les filles del president, això sí en temps en què un dels seus homes de confiança, Joan Patsy, realitzava informes generosament pagats pel Barça, de fins a 25 milions de pessetes, sobre la qualitat de jugadors com Saviola, un fitxatge que en el seu moment va batre el rècord d’inversió del Barça.

Joan Patsy va reaparèixer al poc temps com la persona encarregada de negociar en la seva representació (?) el fitxatge de Txiky Begiristain com a secretari tècnic de Joan Laporta. La sensació era que ja formaven una gran família al voltant d’un president que amb el temps es guanyaria el qualificatiu de ‘emèrit’.

La condició d’inviolabilitat la hi va assegurar Gaspart, poc després de ser elegit Laporta nou president, a les oficines de Juan Echevarria, sogre de Laporta i pare també d’Alejandro Echevarria. En aquesta mateixa reunió es va decidir que aquest nou ‘fitxatge’ del barcelonisme, cunyat del president, es donés d’alta com a soci del Barça per a poder ocupar al més aviat possible un càrrec directiu. Només faltava ocultar el petit detall de la seva pertinença a la Fundación Francisco Franco.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides