Les estranyes aliances que poden provocar les eleccions a la presidència del FC Barcelona es manifesten en aparicions tan sobrenaturals com les de Josep Maria Minguella, agent FIFA i excandidat també en les eleccions de 2003, proclamant que si la seva candidatura guanya a les urnes, les operacions de jugadors es realitzaran amb la màxima transparència, llum i taquígrafs. Segurament no es pot anar més lluny ni ser més audaç per boca d’un negociador com Minguella, barcelonista sens dubte, però que per descomptat no ha explicat mai les negociacions ni les comissions derivades dels nombrosos traspassos i vendes realitzades sota la seva experta destresa en el món del futbol. Sembla una broma de mal gust.
Menys, però, comparada amb el seu company de viatge, Emili Rousaud, que tracta d’assumir el paper de desertor de les files de Josep Maria Bartomeu com un heroi en la defensa dels interessos dels socis blaugranes al Barçagate, quan, en realitat, seguia abraçat a la cadira de la junta electoral fins que el president el va fer fora a puntades de peu.
Dit d’una altra manera, Rousaud encara seria al seu càrrec de vicepresident primer i candidat continuista de no ser per la seva feble i negada gestió de l’intent colpista de fer fora Bartomeu mesos enrere.
I el pitjor és que, des que va sortir, porta intentant aliar-se a algun candidat amb certa perspectiva d’èxit per poder seguir en l’òrbita blaugrana del poder perseguint els seus interessos. Fonts internes confirmen que, mentre va ser directiu, a més de la seva apatia per protagonitzar actes socials i de club va estar intentant vendre els serveis de la seva companyia elèctrica al FC Barcelona.
Una altra barbaritat de les que diu Minguella respecte de Rousaud és que si guanya gestionaria el club com Josep Lluís Núñez. A cap dels possibles escenaris, ni com a vicepresident, Núñez hagués permès deutes, pèrdues ni el deteriorament patrimonial que viu el club. Rousaud no ha pogut estar més desafortunat en el seu intent d’obrir-se camí a l’aventura electoral barcelonista.