Banderes i llaços contra la nova llei educativa: LOMLOE

Milers de cotxes van sortir el diumenge 22 de novembre, sota el lema Pel dret a triar l’educació que volem, convocats per la Plataforma Más Plurales, formada per una vintena d’organitzacions entre les quals figuren Escuelas Católicas, Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Federació d’Ensenyament d’USO, Confederación Católica Nacional de Padres de Familia y Padres de Alumnos (CONCAPA), Confederación Española de Centros de Enseñanza (CECE), Federación de Sindicatos Independientes de España (FSIE), Libres para Educar a Nuestros Hijos i altres. Es tractava, segons els organitzadors, de mostrar el seu rebuig al text de la nova reforma educativa, d’assegurar la “llibertat dels pares per triar l’educació dels seus fills”, així com de “reivindicar l’espanyol com la llengua vehicular de l’Estat” i també “per la defensa de l’educació concertada i l’educació especial”.

En les manifestacions van aparèixer –evidentment!–, tots els caps de la dreta i l’extrema dreta: Pablo Casado, Isabel Díaz Ayuso, José Luis Martínez Almeida, Iván Espinosa de los Monteros i altres. Davant d’aquest desplegament de banderes i llaços taronges, la pregunta és: si aquesta llei no elimina el castellà, ni desapareixen els centres d’educació especial, ni se suprimeixen els concerts, ni s’elimina la religió, per què protesten, doncs, la patronal concertada i l’Església si és una llei gairebé feta a la seva mida?

En aquest país, l’educació és, abans que res, una arma política que es llancen els uns als altres sense importar el que realment passa a les aules. De fet, si hagués de resumir aquesta llei jo diria que no és més que una tèbia recuperació del que vam perdre amb l’antiga llei del PP, la LOMCE. És veritat que hi ha alguns avenços, que són molt benvinguts, però, de fet, no toca aspectes fonamentals del nostre sistema educatiu i, sobretot, no avança gens en la reversió de la privatització de l’ensenyament, sinó que consolida la doble xarxa finançada amb fons públics i, de fet, consolida la continuïtat de l’educació privada concertada.

Derogar la LOMCE és positiu, però. A més, la nova llei pretén matricular més alumnes sense recursos o amb necessitats especials a la concertada, impedeix regalar sòl públic a les empreses per aixecar col·legis privats, posa fre al pagament de quotes i fa de la religió una assignatura no avaluable. Elimina els itineraris segregadors des dels 3 anys; suprimeix les revàlides, recupera l’educació infantil com a etapa educativa de 0 a 6 anys i retorna les competències sostretes als claustres i als consells escolars; introdueix la coeducació, el medi ambient i la memòria democràtica a l’escola. I reforça la immersió lingüística catalana en retornar a les llengües cooficials la consideració de vehiculars, juntament amb el castellà.

Però no contempla la desaparició dels concerts educatius, ni acaba amb la segregació educativa. No posa fi a la precarietat dels professionals ni soluciona la discriminació laboral del professorat del cos de PTFP. No dota el sistema de recursos suficients ni rebaixa les ràtios (una de les demandes més urgents), no garanteix la gratuïtat de les escoles infantils ni de la universitat, no reverteix el model de direccions autoritàries ni opta per la seva elecció democràtica.

Tot això per citar algunes reivindicacions que s’han quedat al tinter. Jo crec que hem deixat que el discurs de la dreta s’infiltri en la població. Hem deixat que arreli la idea que l’escola pot ser una prolongació de la família, i que aquesta té el dret a exigir que s’eduqui segons els principis, els valors i la religió dels pares i mares, quan és justament el contrari.

En un país democràtic i que aspira a la cohesió social, a l’equitat i la justícia, l’escola pública és fonamental. Una educació pública que permet als joves conèixer més enllà de les tendències de la família, que permet socialitzar en la diversitat, que permet contrastar idees i valors, que permet formar-se com a adults savis i crítics, sense distinció de classe social o origen cultural. Tot això es perd quan hem normalitzat que una part important dels nostres nois i noies s’escolaritzin en centres segregats per sexe, classe social i origen cultural. Uns centres que imposen la seva ideologia, majoritàriament conservadora o reaccionària, i que, amb els diners de tots i totes, gaudeixen de privilegis més grans, a més de fer negoci.

Hi continuarem insistint. Ens hi juguem el futur.