ALGUNS PRECANDIDATS AMAGUEN LA ‘ESTELADA’

Víctor Font i Joan Laporta han deixat de recolzar-se en l’independentisme perquè la política comença a restar

La presumpta politització de les eleccions deL Barça, preferentment a causa de la intensa activació independentista prevista de cara a les autonòmiques deL 14-F, s’ha anat dissipant perquè els indicadors reactius del soci blaugrana rebutgen aquest joc. Primer Víctor Font, que va fer gala d’un marcat perfil sobiranista, s’ha anat amagant fins sentir-se tan incòmode i dubitatiu que fa uns dies no va dubtar a afirmar que li entusiasmaria celebrar que la selecció espanyola jugués al Camp Nou. Va ser la seva resposta irreflexiva en un mitjà d’abast nacional que li va posar un parany fàcil i en el què Font, de nou, va caure.

Com ja és un clàssic de Víctor Font, després va sortir a matisar i a donar explicacions per intentar no perdre a una part dels seus que creien veure en ell a un president amb la clara intenció de penjar l’estelada al Camp Nou i ara el veuen dissimular i retallar aquest discurs vistes les conseqüències.

Font, per tant, s’estalviarà insistir en aquest escenari després d’haver tingut el suport dels col·lectius independentistes i associacions ciutadanes i socials per aconseguir fer fora Bartomeu com a resultat d’un vot de censura. Ningú dubta que, sobretot a través de Jordi Farrè, l’activisme i l’aparell de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural, es va bolcar en inflar l’operatiu del vot de censura per demostrar que des de la rebotiga del sobiranisme es podia dominar el entorn blaugrana.


RECEL PEL VOT DE CENSURA

Una demostració de poder excessiva, d’abús, que va alertar el mateix barcelonisme del carrer quan va obligar a la celebració de l’acte de la votació en uns dies en què el mateix Govern, per acorralar el president Bartomeu, va arribar a prohibir la mobilitat inter municipal i exigir la menor interacció social, tancant bars, cinemes, teatres, centres comercials, etc., pràcticament tot per frenar el descontrol de la segona onada, i al mateix temps permetre la convocatòria de 70.000 socis al Camp Nou per obrir les urnes, incloses milers de persones majors de 70 anys que, forçosament havien d’infringir el confinament perimetral municipal per exercir el dret a vot. Escenari impossible en un estat de dret i de llibertats? Ja s’ha vist que no a Catalunya i sota el règim de l’últim Govern de la Generalitat de Junts i d’Esquerra curiosament d’acord i coincidents en aplicar una decisió tan totalitarista.

Com a resultat, la massa social barcelonista ha generat tal estat de rebuig i de sensibilitat que de sobte ha deixat de ser rendible associar l’independentisme i l’empara polític dominant al sentiment blaugrana. La prova és que qui havia utilitzat la gestió i el fervor independentistes com a arma electoral s’ha amagat ara en un prudent i sospitós silenci. Joan Laporta especialment havia promès el 2015 que “si guanyo les eleccions posarem al Barça al front de la lluita de Catalunya per la independència, el Barça estarà compromès amb el procés”, va afirmar amb reiteració, una aposta que va tenir seguidors però no tants com per guanyar a les urnes contra el posicionament neutral i integrador de Bartomeu, alineat amb el catalanisme històric del Barça.

El mateix Laporta, que va fundar un partit polític i va passar fugaç i tristament per la política com a diputat de Parlament i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, ​​ha amagat deliberadament aquesta carta. “Sóc independent de grups econòmics, mediàtics i polítics, i això em permet actuar lliurement”, ha respost a la pregunta reiterada sobre els seus interessos i desacomplexada postura independentiste de sempre respecte del Barça. Laporta, ara, ja no ho exhibeix i tracta d’amagar-ho. Complicat perquè havent engreixat en els últims anys no pot dissimular aquests quilos i el obès perfil dels seus jocs a la política sobiranista posant-se darrere d’un fanal estret. Es veu d’una hora lluny que dissimula i persegueix desfer-se precisament dels seus trets més característics. Com sempre, ho fa amb la complicitat de la premsa afí i d’aquests massatges periodístics que, ara, en lloc de remarcar-ho com fa cinc anys també busquen tapar-li les vergonyes. En aquest escenari, l’únic candidat que obertament és continuador del Barça independent i sense ostentacions de cap posicionament polític i més combatiu amb aquestes ingerències, amenaces i atacs segueix sent Toni Freixa, mentre que Víctor Font, Joan Laporta i Jordi Farré, es disfressin com es disfressin, segueixen lliurats a la causa independentista perquè a més estan recolzats des de diferents seu sectors polítics de la Plaça de Sant Jaume.

També s’ha fet silenciar Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, qui setmanes enrere va clamar obertament per acoblar una candidatura única, integrada per tots els aspirants independentistes, amb l’única finalitat de convertir el Barça en el braç armat social, ciutadà i de país del sobiranisme. La proposta, venint d’algú com ell que no és soci del FC Barcelona, ​​va contribuir per descomptat a aquest ampli recel que lluny d’exaltar el vot dels socis en aquest sentit l’ha reprimit. L’estratègia no ha estat la millor ni la més intel·ligent, el que ha posat en relleu que l’ofensiva des del Govern contra Bartomeu, un president feble i descomptat electoralment, va triomfar per l’abús i la força exercits dictatorialment. El risc que pogués votar-se el vot de censura i posar algunes cartes al descobert era massa arriscat. Costarà escoltar Laporta i als altres dir el que proclamava temps enrere: “Crec que la independència de Catalunya no es demana, es declara” o llegir un tuit com aquest: “Els somnis es fan realitat. Pels nostres avis, pels nostres pares, pels nostres fills, pels Jordis, per tots. Visca la República CATALANA !!!”. Ja no.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides