Matrix a la sanitat

Els polítics que ens governen viuen a Matrix, una realitat virtual, inhumana més ben dit, que s’aprofita dels humans per anar vivint ells en un món fictici per conservar l’únic que els interessa, el seu poder i els seus negocis. Jo els acuso, per la situació dels professionals de la sanitat decebuts, desesperats i desertant, la ciutadania enfadada i sense esperança (la por és la pitjor consellera), els recursos públics retallats i privatitzats, ja fa anys insuficients i mal gastats.

Així és com està la situació de la sanitat pública avui, sobretot en l’atenció primària, les cures i la salut pública. Jo acuso: fins aquí ens hi han portat no els virus sinó les males polítiques dels governs dels darrers anys amb l’austeritat d’allò públic i el desballestament del que en deien Estat del benestar en mans de la ideologia del neoliberalisme i el capitalisme depredador.Un pilar de l’Estat del benestar imprescindible enfonsant-se. Tot això es perdrà com llàgrimes sota la pluja.

Ara surten taumaturgs insignes, individuals i en grup, que diuen el que s’ha de fer, propostes que no són més que “enfortir” el que s’ha fet fins ara. Segurament la majoria ho diuen perquè no saben què fer i per inèrcia corporativa o funcionarial. Altres sí que saben bé el que volen: seguir manant i seguir beneficiant-se personalment dels recursos públics. Han de fer com si tot hagués de canviar perquè tot segueixi tal com està ara. És el seu interès.

Nosaltres, com diu el bon amic Amando, ara hem de demanar l’impossible, hem de seguir “en el camí” de la utopia, amb esperança, de la defensa de la salut per a totes i tots, que vol dir: llibertat, igualtat, solidaritat, defensa del que es comú. El camí fa pujada i anem a peu, però cal insistir, no perdre l’esperança perquè hem d’entendre, com diuen ara els de la UPEC, que ells són pocs (molt pocs). Nosaltres som moltes, necessitem molts Neos i Trinitys que ens ajudin a defensar els interessos de tota la humanitat. Seguirem lluitant; recuperarem, enfront de la depressió, l’esperança de canvi radical de la sanitat pública cap a un autèntic servei públic de salut i cures. Un servei que ha de formar part de la lluita per a una nova realitat, fora de Matrix, econòmica i social, per fer front a la triple crisi en la qual estem immersos, lluita sense la qual no hi pot haver salut. Fem possible el que sembla impossible.

Quan ja tenia fet l’anterior escrit, vam saber els resultats del procés democràtic als Estats Units, l’alegria de milions de ciutadans d’aquell país i de tot el món pel resultat, que ha permès treure del poder a una persona malalta, despòtica i amb tots els adjectius pejoratius, un exemple del que ens portava la deriva d’aquest món esgotat.

Mireu, jo no sóc gens admirador dels Estats Units, amb la seva cultura molt extensa de prepotència, armes, xenofòbia i neoliberalisme. Sembla mentida en un dels països que va engendrar la moderna forma de democràcia liberal i constitucionalista, amb la seva deriva cap a la cultura fins ahir hegemònica. El món s’ha tret de sobre una mala persona que representava aquesta manera de ser i actuar (de molts americans), però els altres, que són molts, ens han donat una sorpresa i han opinat que és millor una persona “normal”, un vell polític moderat, assenyat, acompanyat per uns col·laboradors moderns (feminisme, ecologisme, diàleg, respecte, llibertat de minories). Ho han fet possible.

Als Estats Units han guanyat la democràcia i l’esperança (encara que sigui imperfecta i formal). Ha guanyat el món sencer. En aquests moments difícils, de crisis generalitzades –econòmica, social, ecològica, sanitària i d’idees de futur– s’ha recuperat, una mica, l’esperança. Esperança més necessària que mai. Ens han dit un cop més: tot està per fer i tot és possible. Perquè el que sembla impossible és de sentit comú.

Ara fa 34 anys de la Llei general de Sanitat d’Ernest Lluch: una sanitat pública, universal, integral i de qualitat. Avui moltes coses han canviat: la demografia (envelliment), l’epidemiologia (cronicitat), els coneixements, la tecnologia, els valors i la cultura. Això, al costat del neoliberalisme que ha aprimat i privatitzat part dels sistemes públics, fa que calgui replantejar com volem aquests sistemes.

Cal una nova Llei d’Ordenació sanitària de Catalunya al servei de la salut i les cures, personal i col·lectiva.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides