En el taoisme barcelonista, a diferència de la filosofia oriental, les dues enormes forces que el mouen no són complementàries ni tendeixen a equilibrar-se, representen inequívocament el contrari, el bé i el mal, el costat fosc el propòsit indissimulable de dominar l’entorn i esprémer club pels seus propis interessos, això sí amb el permís dels socis. En aquest sentit, la tardana reaparició de Joan Laporta en aquests temps electorals de pandèmia ha provocat una cerimònia de la confusió que convé ser aclarida davant els socis i sobretot davant els mitjans de comunicació col·laboracionistes en aquesta extraordinària opereta d’amnèsia col·lectiva pel que fa als antecedents del personatge. I no és la febre del coronavirus la causa d’aquesta al·lucinació col·lectiva
Laporta, àlies ‘Jan’, ha volgut mostrar-se, igual que el 2003, fa 17 anys, com un ésser renascut, canviat, mutat a una versió celestial i tibetana, edulcorada i amistosa del ‘monstre’ que, com clamen les evidències, va arruïnar el club durant el seu mandat en benefici de les seves altres passions i d’una vida de xeic finançada amb els diners dels socis. Es calcula un perjudici en pèrdues superior als 100 milions.
Encara que va ocultar la seva autèntica personalitat i malignes intencions en aquelles eleccions de 2003, seguia sent el mateix assetjador de Núñez de l’Elefant Blau, tant que avui, -si més no vist des de la perspectiva del temps- resulta estranya la confluència en un mateix cartell electoral amb un Sandro Rosell que en aquells dies no s’havia plantejat mai ser president de Barça. Només s’ho va proposar després d’admetre i experimentar l’enganyosa presència del ‘dimoni’ barcelonista i de la seva part de responsabilitat per haver contribuït, en certa manera, a aquesta maldat presidencial anomenada Laporta. El mateix Rosell va comptabilitzar aquestes pèrdua a la seva arribada a la llotja el 2010 a més de deutes colossals i sense un euro a la caixa, a 30 de juny de 2010, per pagar les nòmines ni les fitxes dels jugadors. Entre ells alguns com Xavi, que segueix disposat a apostar per ell, ara com a entrenador, perquè amb bona part d’aquells diners es pagava de més a futbolistes fascinats per la generositat de el president.
L’ALTRA REALITAT
El conte de que amb Laporta es van guanyar més títols també va deixar de ser-ho amb el mandat de Rosell, període en el qual es va superar aquesta estadística al camp i també en l’economia, ampliant el Museu i recuperant els fons propis negatius del club amb guanys de 150 milions d’euros en poc menys de tres anys. També és reconegut que Laporta mai hagués apostat per Ronaldinho o Eto’o i ni de bon tros per Josep Guardiola, a qui va rebutjar a la seva candidatura el 2003 perquè, va dir, no el suportava.
Laporta, si es té memòria i no els deutes periodístiques relacionats amb els fons reservats de club, mai va esmentar a Cruyff a la campanya de 2003 abans de ser president. Només en una ocasió per afirmar, amb cara de bon noi, que Núñez i Cruyff estaven a la mateixa altura dins de la història de club.
Va ser a l’endemà de ser elegit president, a la primera junta, quan obertament va dir que calia donar-li de ‘menjar’ al ‘Mestre’ Johan perquè aquesta era la seva principal missió a la terra. Comprensible, doncs Laporta ja havia aconseguit viure d’alguna manera del Barça des que el 1997 va liderar un vot de censura contra Núñez, afavorit, promogut i d’alguna manera sostingut des de la Plaça de Sant Jaume, sector Ferrusola i fills, on per fi havien trobat un subjecte disposat a donar la cara allà on altres no s’atrevien. I en principi per relativament pocs diners. D’aquestes primeres setmanes i dels primers serveis al ‘Mestre’ daten compres i operacions que ja venien precintades amb les comissions ben administrades com el fitxatge de Txiky Begiristain, negociat per Joan Patsy, i la fortuna que costaven els fitxatges d’Albelda, Aymar i Ayala que, amb sort i molt d’esforç, va aconseguir frenar Sandro Rosell, llavors vicepresident esportiu, per portar a Ronadinho al seu lloc.
LA MATEIXA BATALLA DE FONS
Ara és el mateix, l’aparença laportiana de qui mai ha trencat un plat com a estratègia per intentar l’enèsim assalt a la llotja de Camp Nou. El Barça és i ha estat el seu modus vivendi des del seu gran descobriment per part de personatges de l’entorn com Albert Perrín i Jaume Roures. De cara a la galeria van encobrir les seves males intencions sota aquesta bandera que l’ingenu Cruyff de l’època va prestar als enemics polítics i econòmics de Nuñez, els mateixos als quals, d’alguna manera, segueix combatent l’expresident des de la tomba. Perquè el Barça continua sent l’objecte de desig d’aquest mateix sector negocis, ara amb l’independentisme com a nou recurs, els mateixos amb idèntica i transformada convergència i unió al voltant del personatge.
La primera víctima de la seva reentrada, curiosament, ha estat Víctor Font, el seu precandidat proposat fa diversos anys com el nou Laporta, aquest cop en format de consultor tecnològic i visionari digital. Laporta l’ha devorat en dos dies des d’aquest perllongat i productiu silenci personal seu, obligat, en col·laboració amb el gegantisme mediàtic d’aquest periodisme de farra i de negocis que somia tornar a donar-se la gran vida dels feliços anys finals de la primera dècada del segle XXI.
Molt diferent està sent, però, el Laporta que balbuceja reprimit i sense guió que tracta de semblar-se més a la caputxeta que al llop. Per què? Doncs perquè tot el que digui pot ser utilitzat en contra seu.
Hi ha molt a callar ocult sota a aparença de bon Jan que ja va ser derrotat, també, a les eleccions de 2015 i amb molt mal perdre, per cert.
