Els polítics catalans -i no només els catalans- sembla que no toquen de peus a terra i que han perdut el món de vista. No entenen allò més elemental: són on són i ocupen els càrrecs que ocupen per la voluntat sobirana de la gent, expressada democràticament a través de les urnes. Van ser escollits per representar i donar resposta als anhels de la societat; el seu mandat és provisional i té una limitació en el temps, precisament per evitar la temptació dels abusos de poder.
Farien bé els polítics nostrats de baixar del núvol on habiten i obrir els ulls al seu voltant. Constatarien l’enorme trasbals que viu la gent a causa de la pandèmia i les grans dificultats que passa la immensa majoria de la població a causa dels estralls econòmics que provoca. Són comptades les empreses que aconsegueixen resistir l’impacte d’aquesta crisi sanitària i l’empobriment sobtat afecta moltes famílies que fins fa poc eren benestants (petits empresaris, comerciants, autònoms…).
El flagell dels ERTOs i dels EROs està delmant la classe treballadora i sectors sencers, com ara els vinculats a l’activitat turística, han quedat devastats. Només els polítics, els funcionaris, els treballadors públics i els que estan vinculats al món de la sanitat, de l’alimentació o de la producció agroalimentària sembla que tenen garantida l’ocupació. Quantes famílies aconsegueixen sobreviure avui gràcies a les pensions, sovint molt minses, dels avis?
En aquest context, els enormes salaris que cobren puntualment cada final de mes els polítics catalans i tot l’estol que els envolta -assessors, càrrecs de confiança, alts funcionaris…- constitueixen un insult a la intel·ligència i a la decència pública. Ells mateixos tenen la potestat de fixar les seves remuneracions i ja hem vist que no tenen cap intenció de mostrar la més mínima empatia ni commiseració envers el poble que els ha votat i que pateix en carn viva els efectes d’aquesta maltempsada.
Pels polítics catalans, la pandèmia és com si no existís. No s’han dignat a rebaixar els seus faraònics salaris ni un sol euro per tenir un gest de generositat amb les angoixants necessitats que té la societat. I no només això. Els diputats del Parlament de Catalunya tenen la santa barra de continuar cobrant les dietes pel fet de viure fora de Barcelona, encara que tots aquests mesos s’hagin quedat a casa seva.
La nòmina d’organismes com la Generalitat, les diputacions o els grans ajuntaments, començant pel de Barcelona, és escandalosa, si tenim en compte els moments d’extrema precarietat que passem a Catalunya. L’expresident Quim Torra manté una assignació de 122.400 euros anuals després de plegar del càrrec; els directors de TV3 i Catalunya Ràdio s’embutxaquen, cadascun 116.038 euros; més que els consellers de la Generalitat, que cobren 115.517 euros “per càpita”; el penques del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, que té el càrrec caducat, els guanya a tots: 129.216 euros.
Només són una mostra de l’obscena dilapidació de recursos públics que van a parar als comptes particulars de la nostra classe política que, això sí, s’omple la boca amb paraules grandiloqüents com “solidaritat” o “lluita contra la desigualtat”. Casos com aquests que he esmentat, n’hi ha centenars a Catalunya. S’ha de tenir la cara de ciment per cobrar aquestes quantitats astronòmiques mentre tanta gent passa la vergonya de fer les ominoses “cues de la fam” per aconseguir aliments per ells i llurs famílies.
I són polítics! Una noble tasca que té un indestriable component de vocació de servei a la societat, però que ha estat embrutada per la corrupció, la mentida, el sectarisme partidista i l’oportunisme més fastigós. Si tinguessin només un bri de decència, els polítics catalans haurien renunciat, des de fa mesos, als seus escandalosos salaris o s’haurien aplicat una rebaixa substancial per dedicar els diners a subvenir les necessitats de les persones que han quedat destruïdes per la pandèmia.
Però, no. Són com el Mr. Scooge del conte de Charles Dickens. Tot per ells. Els pobres els fan nosa. Saben que en el sector privat mai no trobarien, en funció de les seves capacitats, una nòmina tan exorbitant com la que cobren actualment i aprofiten fins a l’últim euro i fins a l’últim minut. La seva única preocupació vital és continuar amorrats a la mamella pública el màxim de temps possible.
Denunciar això no és fer populisme. És denunciar la xacra de l’egoisme i de la irresponsabilitat que, malauradament, caracteritza, des de fa massa anys, la classe política catalana. Presumeixen de ser uns grans demòcrates i només són uns miserables pocavergonyes.
Mereixen la repulsa pública, sempre i a cada moment, fins que aprenguin la lliçó. Han de saber que la societat –tothom- abomina la seva insuportable insensibilitat i mesquinesa en aquesta conjuntura crítica.
