La biografia que ha escrit Jordi Amat sobre Alfons Quintà està tenint una gran repercussió als mitjans. Es titula ‘El fill del xofer’ perquè Josep Quintà, pare del periodista, conduïa un cotxe Lanzia amb el qual viatjava amunt i avall per promocionar la seva sabateria i també transportava sovint l’historiador Jaume Vicens Vives o feia encàrrecs per l’escriptor Josep Pla.
La història ja la sabeu. Alfons Quintà va anar pujant graons en el món del periodisme fins arribar al càrrec de director de TV3 en el moment de la seva inauguració, el 1983. El desembre de 2016 va assassinar la seva dona i es va suïcidar al seu domicili del barri de les Corts, a Barcelona. Va cometre les dues accions amb una escopeta de caça.
Surto citat al llibre d’Amat. És quan s’endinsa en la contradicció curiosa de que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, apostés per Alfons Quintà per dirigir TV3 tot i que el periodista l’havia martiritzat amb les seves informacions al diari El País sobre la crisi de Banca Catalana. De bèstia negra del pujolisme a responsable de la posada en marxa de la seva joguina més preuada, TV3. Tot un misteri que no acaba d’aclarir ‘El fill del xofer’.
El llibre relata com tres joves periodistes –Jaume Reixach, Enric González i jo mateix- vam intentar que Alfons Quintà ens expliqués quins secrets sabia de la crisi del banc que va fundar Pujol. Estàvem escrivint un llibre que s’acabaria titulant “Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis”. I relata, també, Amat, la meva única conversa amb Quintà en tots aquests anys de professió periodística. El vaig telefonar i li vaig dir: “Hola! Som tres periodistes joves que estem fent un llibre sobre Banca Catalana i tenim molt interès a parlar amb vostè”. Em va contestar: “Doncs jo no tinc cap interès a parlar amb vosaltres”. No recordo si em va penjar el telèfon o si va donar temps a acomiadar-me. Han passat quasi quaranta anys i la meva memòria dona pel que dona.
Hagués preferit una resposta tipus: “Ho sento nois, però prefereixo no compartir la meva informació amb vosaltres. Molta sort amb el vostre llibre!”. Als meus alumnes de la Facultat de Comunicació de la UAB els adverteixo que quan treballin es trobaran amb respostes antipàtiques com la que em va donar Quintà, que a la vida hi ha gent per a tot i que tant de bo puguin treballar en redaccions amb companys i jefes que els tractin com a persones. Si algú els fot un moc que se’l tirin a l’esquena. I, si pot ser, que mai, mai, quedin retratats en una biografia com la que ha fet l’historiador Jordi Amat sobre Alfons Quintà.
