Instrucció pública

El cabdill Francisco Franco li´va dir al seu ministre Manuel Fraga: “Faci com jo, no es fiqui en política”. Els uns, conformes amb prebendes, altres obligats per la repressió i molts per acomodació, van admetre aquesta estúpida mentida. Avui creix l’antipolítica

El pacte constitucional ens va esperançar a molts. Va deixar en simples funcions els poders absoluts que el Rei va heretar del cabdill, contempla un ampli ventall de drets i llibertats socials i culturals, separa els poders de l’Estat, dota d’autonomia les seves nacionalitats i regions i estableix que l’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana respectant els principis democràtics de convivència i els drets i les llibertats fonamentals. En els anys que van seguir, els canvis i les millores que vam aconseguir van propiciar que els sindicats rebaixessin el nivell de conflictivitat i de lluita. Amb els governs de la dreta es va retrocedir i va caldre tornar a reivindicar.

La petita burgesia nacionalista, en regressió econòmica i moral, incapaç de valorar els canvis, va incrementar el victimisme. Fills i néts de franquistes, com Carles Puigdemont i Pere Aragonès, no troben diferències entre la dictadura que vam patir i la democràcia imperfecta que vam conquistar. Desobeeixen, segueixen gaudint del pessebre a  l’administració pública i volen ampliar el mas, amb l’esquer de salvar la pàtria, com Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso a Madrid.

La política basada en l’afalac del votant ha contribuït a obviar que, al costat dels drets i les llibertats, hi ha deures i obligacions. No hi  ha drets sense deures, canta la Internacional. Els botellots, les festes i les concentracions multitudinàries en temps de pandèmia i l’abandonament de la gent gran a les residències són exemples paradigmàtics de les immundícies derivades de la irresponsabilitat.

José María Aznar i Jordi Pujol van coincidir a suprimir la contribució personal obligatòria del servei militar i la seva prestació substitutòria; sí, la pràctica era un desastre, però no tenia per què ser així i afavoria un punt d’inflexió entre la fi del somni adolescent
i l’inici de la maduresa responsable. Ara l’adolescència no té un final fix, i la ultradreta creix en les forces armades professionals.

Moltes famílies tenim cura dels nostres fills com si es tractés d’una propietat cara. Entre cotons, els complaem en tot el que podem, sense exigir-los res. Les rares excepcions troben un entorn hostil, que aclama el graciós, margina l’intel·ligent, exalça la picaresca i menysprea la cultura. On el que ridiculitza, insulta o utilitza formes espúries de persuasió i propaganda obté més atenció que el que aporta arguments fonamentats en la ciència i en la veritat. Una realitat en la qual el neci i el pinxo troben el seu brou de cultiu, fins i tot a l’escola, en la qual es pot presumir de suspendre i d’agredir els més febles, com si això fos un model a seguir. Una societat que culpabilitza els aturats, els malalts, els jubilats i els immigrants dels mals econòmics

Triomfen doctrines que ofereixen il·lusions simples i solucions fàcils, gratuïtes i falses, a canvi de la submissió al guru. Davant d’això, l’escola hauria de ser un baluard de convivència, solidaritat i  exigència. Hauria de prioritzar la formació humana, la integritat personal, la bondat, l’ètica i l’empatia. Conèixer les pròpies fortaleses, debilitats i valors. Definir objectius en funció de les possibilitats i donar-los l’impuls necessari per assolir-los. Fomentar l’estudi privat i l’adquisició particular de coneixements. Un aprenentatge basat a mirar, escoltar, llegir, pensar, discutir i passar a net el que s’ha acabat. A comparar el ser amb l’haver de ser, per autoimposar-se accions correctives. Distingir allò que és important del que és irrellevant, el primordial del que és secundari.

Falten mitjans a l’escola pública. Els governs nacionalistes es preocupen de l’idioma únic a imposar i de la cultura restringida. El desànim s’estén entre la docència, com en la sanitat i en els serveis socials. Mentrestant, els centres educatius es poden transformar en llars d’infants a l’espera d’una feina, precària i desprofessionalitzada, o del subsidi d’atur. 

Podem intentar evitar-ho.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides