Mai hi ha garanties que els esforços tindran un efecte immediat però sempre cal treballar com si els nostres objectius fossin possibles. La frase del teòric cultural Stuart Hall cobra sentit aquests dies als Estats Units on el país viu immers en una ebullició social sense precedents. Les eleccions han mobilitzat per primera vegada en dècades a milions i milions de persones que aspiren a un canvi real en tots els àmbits de les seves vides en un moment en què la globalització i l'arribada d'una pandèmia global havien fet perdre l'esperança a grans capes de la població.
Fa unes setmanes, Angela Davis cridava a votar per Joe Biden en una decisió que va sorprendre els sectors més a l'esquerra del seu país. "No podem permetre que Donald Trump romangui al poder", afirmava contundent però afegia una qüestió no menys transcendent. En un país amb una desigualtat d'ingressos creixent i amb col·lectius cada vegada més segregats per classe, sexe i origen ètnic, és més important que mai no perdre l'esperança i treballar per la justícia social com si fos possible la seva realització.
Les eleccions als Estats Units arriben en un moment en què la irrupció de la Covid-19 ha tret a la llum situacions de precarietat intolerables per a un país que continua sent el més ric de l'món. Les persones mortes en aquests mesos pertanyen majoritàriament als col·lectius amb menys recursos on la població afroamericana està sobrerepresentada. Malalties cròniques, treballs més exposats al contagi i dificultats per accedir a una cobertura sanitària es troben darrere d'una pobresa i una desigualtat que ha provocat que milers i milers de persones morin sense assistència. La Universitat de Columbia calcula que vuit milions de persones s'han sumat a les files de la pobresa des de maig de manera que un total de 55 milions de persones es troben sota el nivell de la pobresa. Només a Nova York, 1,5 milions de persones depenen dels repartiments d'aliments per subsistir.
Davis i altres veus de l'activisme progressista veuen aquest moment com la culminació d'un esforç d'anys, que es va visualitzar el 2011 amb el moviment Ocupem Wall Street, i que va culminar amb les grans mobilitzacions per denunciar la violència contra la població afroamericana del moviment Black Lives Matter. És un moviment que s'ha gestat durant anys, basat en l'organització de base, al marge de l'alta política, poc visible als mitjans de comunicació però efectiu a l'hora de plantar cara al racisme, el patriarcat i el capitalisme. És un moviment que, per primera vegada, no dóna per feta la supremacia masculina i imposa nous models de lideratge. Black Lives Matter va ser fundat per tres dones negres, Alicia Garza, Patrissia Cullors i Opal Tometi, que han impedit que es desenvolupi un culte a la personalitat al seu voltant com va succeir en el passat amb líders com Martin Luther King o Malcolm X, tots homes que van fer grans contribucions però que van invisibiltizar totalment el paper de les dones.
És aquest moviment de fons el que hem vist liderant les celebracions per la victòria de Biden que representa sobretot la derrota d'una maquinària política que va permetre que un president racista, que va basar gran part del seu discurs en l'acarnissament cap a les persones més febles, governés.
El lema Cada vot compta no representa només la necessitat de fer un recompte just que garanteixi la transparència dels resultats. Representa també la necessitat que les necessitats de cada un dels ciutadans i ciutadanes siguin tingudes en compte, més enllà del lloc que ocupen en l'escala social o el color de la seva pell. Reclama una agenda progressista que posi la vida en primer pla i que permeti imaginar un futur més enllà d'un model capitalista que ha dividit a les persones en camps de guerra que fan difícil avançar en l'equitat.
Cada vot compta perquè totes i cadascuna de les persones compten.
