La perversió del doble llenguatge a la política

Els enregistraments de converses telefòniques d’algunes de les persones investigades per la seva relació amb el finançament de les despeses dels polítics independentistes fugits a l’estranger i l’organització de les accions del Tsunami democràtic posen en evidència el doble llenguatge de la classe política. David Madí es va referir a Quim Torra com un “subnormal polític profund”. Sergi Sol a Carles Puigdemont com al “fill de puta Pelomocho”. I Xavier Vendrell es queixava que “amb tot el que jo he fet per aquest país sense demanar res a canvi i m'estan tocant els collons per tot el tema del concert. M'estan fent perdre temps, hòstia! Agilitza això una mica… truca a la consellera de Salut per tot el tema dels laboratoris, truca al Bargalló i truca al Chakir per tot el tema de Vil·la Bugatti, que em desencallin el de les subvencions de l'escola i tal…”.

Són els mateixos personatges que després, quan parlen davant els mitjans de comunicació o en sessions parlamentàries, utilitzen un llenguatge exquisit. És com si visquéssim en dos mons paral·lels. Cara al públic amaguem els ganivets. Cara endins ens diem de tot. Lògicament, la gent ho veu i els polítics perden credibilitat. A qui hem de creure? Al polític que abans de prendre la paraula al Parlament s’adreça educadament a tots els assistents o al que, quan abandona el faristol i agafa el telèfon mòbil, es llençaa insultar i maleir a tort i a dret?

Pitjor encara, molta gent s’acaba sentint més identificada amb les expressions agressives dels personatges públics dites quan se suposa que ningú els escolta que amb les que diuen en els actes oficials. Entenen que el Madí, el Vendrell o el Sol de debò són els que insulten o menystenen altres persones en converses telefòniques i no els que apareixen a les tertúlies, el FAQs de TV3 o als debats parlamentaris.

Aquest doble llenguatge té bona part de culpa del desprestigi de la política i dels polítics. A la vida real parlem d’una manera. A la vida que ensenyem públicament d’una altra manera. No és res nou. Jordi Pujol va bramar des del balcó del Palau de la Generalitat que d’ètica només en podia parlar ell i no els adversaris polítics que aplaudien que el processessin per la gestió que va fer de Banca Catalana. I quan no l’escoltaven, o ho creia, deia que els socialistes haurien d’anar "a la merda de dos en dos".

Si es pretén que la gent es reconciliï amb la classe política, cal eradicar la sensació que utilitza un doble llenguatge. Aquest llenguatge sincer hauria d’estar en algun lloc del camí entre l’insult telefònic que se suposa secret i la formalitat excessiva dels discursos parlamentaris. No es tracta de burlar-se de ningú ni de pretendre ser oradors brillants. Es tracta de parlar als ciutadans de tu a tu, tal com ells parlen.

En el ben entès que els bons modals no tenen res a veure amb les queixes de Santiago Abascal sobre com van vestits els diputats d’Unides Podem. El llenguatge de Vox –l’oral i el no verbal- no és el que cal per dignificar la política i apropar-la a la gent de bé.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides