“Fins aquí hem arribat”

El PP no és ni ha estat mai un partit de centredreta modern, homologable al centredreta europeu. De fet, ni tan sols ha estat mai un partit de centredreta. És i ha estat un partit de dretes, a seques. I la irrupció de la ultradretana Vox el va escorar encara més a la dreta, si cap. Una radicalització que incomoda el centredreta que malviu o sucumbiu dins del PP. Així, aquests moderats populars (que haberlos, haylos…) aplaudien amb les orelles el discurs de Pablo Casado en la fallida moció de censura de Vox a Pedro Sánchez. L’home, que en el seu dia va entrar per l’extrem dret al PP, va decidir mossegar la mà que el dona de menjar a Madrid, Andalusia i Múrcia. Jugar-se-la. “Fins aquí hem arribat”, exclamà abans d’anunciar el vot negatiu a la proposta de Santiago Abascal, deixant-lo més sol que la una. En circumstàncies normals, la ultradreta mai hauria de transitar acompanyada, però a Espanya les circumstàncies mai han estat normals. La notícia és que Casado s’ha desmarcat de Vox per primer cop. Alguns destapen cava o fan repicar campanes. Ho trobo prematur. Almenys hauria de negar-lo tres vegades abans no canti el gall, i només en portem una. Farà estiu la flor? Tant de bo! Però ho dubto.

Ja seria hora que la dreta espanyola busqués referents en el centredreta europeu. Però, com el dinosaure de Monterroso, viu escorada en el passat, en el discurs caspós, ranci i antiquat de José María Aznar. Aliança Popular -progenitora de l’actual PP- va engolir en el tardofranquismo tota la paleta cromàtica de la dreta. Amb el temps, la ultradreta ha reivindicat una veu pròpia i s’ha emancipat dels populars. Així, ara Casado té l’oportunitat de marcar distàncies i modernitzar la dreta espanyola, centrant-la d’una vegada per totes. Allò que deia que volia fer Albert Rivera, però que en realitat no feia mai, i així li va anar. La veritat, em sembla massa repte per tan poc polític. Però…

La dreta espanyola fa temps que busca sense èxit la seva Merkel. Tindria la seva gràcia que la modernització de la dreta vingués gràcies a la malaptesa d’Abascal. Algú que l’estimi (algú hi deu haver…) li hauria de dir que ha fet el ridícul. Gràcies a ell, Pedro Sánchez es reforça com a president del govern espanyol i Pablo Casado es reivindica com estadista i s’obren escenaris inimaginables fins a l’estèril moció de censura plantejada per l’ombrívol Abascal. Potser es reconforta pensant que ell és l’únic que va en el sentit correcte de la marxa i que són tots els altres els que han errat la direcció. Sigui com vulgui, insisteixo, estem venent la pell de l’os abans de caçar-lo, i fins aquí podíem arribar…

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari