La segona onada de la covid-19, en la qual estem immersos, té uns efectes sanitaris -víctimes mortals i malalts ingressats a les UCI dels hospitals- menors que la primera. En canvi, la sotragada econòmica és molt més greu, entre altres raons perquè, després de set llargs mesos de pandèmia, les empreses, els comerços i les activitats professionals pateixen un gran desgast i molts negocis han quedat arruïnats o estan a les últimes. En conseqüència, milers de treballadors i autònoms i llurs famílies passen un calvari per intentar sobreviure en aquesta situació tan adversa i la privació d’ingressos fa que hagin d’alimentar-se com poden i quan poden.
Contrasta aquesta creixent penúria que afecta capes cada cop més àmplies de la societat catalana amb els opulents salaris, a compte de l’erari públic, que cobren els nostres polítics professionals i la seva cort d’alts funcionaris, assessors, periodistes de confiança… que els envolten. Si abans ja era una anomalia remarcable els generosos sous que, des de fa anys, s’autoassigna la classe política catalana -els més alts, amb diferència, de l’Estat espanyol- ara és, directament, un greuge i una escopinada a la cara de la gran majoria de la població, afectada per la profunda recessió econòmica provocada per la covid-19.
Només quatre exemples per il·lustrar com, en aquests temps tan complicats, les nostres institucions malbaraten els diners públics de manera totalment irresponsable:
*L’expresident Quim Torra continua cobrant 122.400 euros a l’any un cop ha deixat el càrrec (més de 10.000 euros al mes).
*Marcela Topor cobra 6.000 euros al mes per fer una tertúlia setmanal en anglès a la televisió de la Diputació de Barcelona, que no veu gairebé ningú. Si Marcela Topor no fos la dona de l’expresident Carles Puigdemont, és evident que no tindria aquest mòmio.
*El síndic de greuges, Rafael Ribó, té el seu càrrec caducat des del mes de març de l’any passat. Tot i això, continua cobrant una morterada de 138.000 euros anuals. (El sou del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, és de 84.845,16 euros anuals).
*Com ha destapat el diari eltriangle.eu, TV3 ha destinat 1,35 milions d’euros pel programa que faran els periodistes Mònica Terribas i Jordi Basté. Mònica Terribas ja cobrava 210.000 euros per dirigir el programa matinal de Catalunya Ràdio i, a banda de no haver de llevar-se d’hora, de ben segur que en el seu retorn a TV3 guanyarà més pasta.
Tot plegat és immoral, indecent, vomitiu i fastigós. Aquests exemples execrables són ampliables a altres institucions del país (els grans ajuntaments, començant pel de Barcelona; les diputacions provincials, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, els consorcis de tota mena…), farcides d’assessors-paràsits que cobren unes nòmines i unes factures d’honoraris totalment injustificades i desmesurades.
En aquesta crítica conjuntura, els diners públics són més preciosos i valuosos que mai. En primeríssim lloc, per atendre i ajudar les persones i les famílies que no poden més. En segon lloc, per garantir els fonaments de l’Estat del benestar (sanitat, educació, pensions, subsidis d’atur i d’invalidesa…). En tercer lloc, per intentar mantenir els llocs de treball de les empreses privades, que són la base de l’actual estructura social. En quart lloc, per impulsar i acompanyar la represa econòmica que, sí o sí, haurem d’encarar després d’aquesta maltempsada.
Cal exigir a les administracions –totes- que procedeixin de manera urgent i immediata a una racionalització i reducció de la seva despesa en retribucions d’alts càrrecs i en la contractació d’assessories i serveis professionals, de manera que els seus honoraris puguin ser “comprensibles” i “assumibles” per l’opinió pública. Aquest estalvi no és, en aquests moments, la “xocolata del lloro” i, a més, és imprescindible per refer la confiança de la població en les seves institucions democràtiques, molt deteriorada després dels reiterats i inadmissibles escàndols de corrupció protagonitzats per la classe política durant les últimes dècades.
Saber que l’elit que ha aconseguit col·locar-se al capdamunt de la piràmide política (gràcies, no ho oblidem, als vots dels ciutadans) s’emporta cada mes a casa, plogui o nevi, 6.000, 7.000, 8.000, 10.000, 12.000 o 15.000 euros és, senzillament, una aberració. El mateix podem dir de les suposades “stars” mediàtiques catalanes que pul·lulen pels mitjans de comunicació públics amb unes retribucions absolutament demencials.
Ja que ningú més ho dirà, ho dic jo: cal impulsar, de manera immediata, una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament de Catalunya per establir el sou màxim a compte dels pressupostos públics en 3.000 euros mensuals per tots els alts càrrecs i en 1.500 pels assessors, després de procedir a una estricta avaluació i reducció d’aquest núvol de paràsits que mantenim amorrats a la menjadora.
En aquest sentit, també és inajornable la renovació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per tal que arribi als mitjans públics de la Generalitat una nova direcció que posi ordre i seny i acabi amb aquesta gran “casa de putes” en què s’han convertit TV3 i Catalunya Ràdio. La deixadesa i la irresponsabilitat que campen en les altes esferes del nostre país són un corrosiu factor de desafecció i de desmoralització del conjunt de la societat catalana tant o més perillós i letal que la covid-19.
