Una dona al semàfor, un home a la plaça sant Jaume

De camí cap a la Universitat Autònoma m’aturo a un semàfor vermell abans d’entrar a la Ronda del Litoral. Feia temps que no hi havia ningú demanant diners. Avui, sí. Hi ha una dona vestida amb parracs que s’acosta als vehicles que s’aturen i els demana diners amb un got de cartró de cafè per emportar. No porta mascareta. Com és de preveure ningú no li dona diners. Ni tan sols baixa la finestreta. Jo, tampoc. A les excuses que ens inventàvem fa uns mesos quan ens trobàvem en aquesta situació per no donar diners, ara n’hi afegim una de definitiva. “Tinc por que em contagiï”, em dic. No cal recórrer al “no porto monedes” o “no tinc temps de treure diners abans no es posi verd”. La deixo enrere i penso que ho té magre per aconseguir gaire almoines. A la tornada, en un semàfor, quasi a la mateixa alçada però a l’altre costat de la Ronda, hi ha un home que també demana diners. L’únic que he pogut fer és mirar-los a la cara per intentar traslladar-los la meva sensació d’impotència.

Agafo el telèfon i miro els whatsapp que m’han arribat. Un amic ha escrit això: “Aquest matí he parlat amb Daniel Cedrun, persona sense llar que està en vaga de fam indefinida davant del palau de la Generalitat, a la plaça sant Jaume. Daniel ha rebut la comunicació telefònica de l’oficina del SOC de la denegació de la sol·licitud de prestació de la Renda Garantida de Ciutadania. És un greu escàndol que confirma la mala praxi del Departament de Treball en la implementació d’aquesta prestació. Daniel es troba sense feina i ingressos i amb problemes de salut importants”.

Teníem una societat injusta on els ingressos i la qualitat de vida estaven molt mal repartits abans de la pandèmia. Aquesta injustícia, aquesta desigualtat, aquesta pobresa, el patiment que comporten, s’estan escampant i agreujant. No podem viure amb els ulls tancats, mirant cap a una altra banda o pujant els vidres de les finestretes dels nostres cotxes. No tot ho han de fer els representants polítics. És cert. Però d’ells depèn sobretot leficàcia de la lluita contra aquestes xacres. Els hi hem d’exigir que es preocupin de les dones i homes que ignorem als semàfors quan ens demanen diners, dels que es troben amb què els neguen fins i tot el suport econòmic limitat que representa la Renda Garantida o l’Ingrés Mínim Vital, dels que es queden sense diners al banc i que han de continuar menjant i pagant el lloguer, dels que volen que els seus fills estudiïn a la universitat però topen amb unes matrícules massa cares, dels que s’han de confinar però viuen en habitatges on és impossible fer-ho en unes mínimes condicions de seguretat sanitària,…

I els hem d’exigir que contribueixin, des de les seves posicions ideològiques diferents, a resoldre aquests problemes. Penalitzem els que, contràriament i per càlculs electoralistes, contribueixen a agreujar-los.

Parlant d’eleccions, ara se n’acosten unes. Penseu en la dona i l’home del semàfor i en Daniel quan dipositeu la papereta a l’urna.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides