La ciutat portuguesa de Guarda, pròxima a Salamanca, ha acollit, aquest dissabte passat, la XXXI Cimera Hispano-Lusa, amb la participació dels presidents i equips ministerials d’ambdós països. Que malgrat l’emergència sanitària provocada per la pandèmia, Pedro Sánchez i António Costa hagin decidit mantenir i celebrar aquesta reunió bilateral al màxim nivell ja és una constatació de l’interès estratègic prioritari que, situats en l’any 2020 i en el context de la Unió Europea (UE), té pels dos dirigents socialistes el projecte d’estrènyer la col·laboració ibèrica.
Són faves comptades. La població conjunta d’Espanya i Portugal suma uns 60 milions d’habitants i això ens situaria, per pes demogràfic, en el grup de països capdavanters de la UE, juntament amb Alemanya, França i Itàlia, incrementant el nostre poder de representació i de decisió en les institucions comunitàries.
La península Ibèrica és un hub privilegiat, sense parió en el planeta Terra, que connecta quatre continents: Europa, Àfrica, Amèrica i l’Extrem Orient, a través del canal de Suez. Però aquesta condició de “melic del món” no és possible desenvolupar-la en tota la seva extraordinària potencialitat si, prèviament, no teixim les infraestructures que vertebrin l’espai peninsular.
En aquest sentit, és especialment urgent culminar la connexió ferroviària en alta velocitat i ample europeu entre les ribes atlàntica i mediterrània. Aquesta obra cabdal porta dècades de retard, tant pel cantó espanyol com pel portuguès, i ja és hora de desencallar-la i d’accelerar la seva finalització.
La reunió de Guarda, que venia precedida per mesos de treballs preparatoris, ha estat intensa i fructífera. Els dos presidents han certificat la seva voluntat d’esborrar totes les fronteres -físiques, lingüístiques, mentals…- que encara separen els ciutadans ambdós països, després de l’entrada conjunta a la UE, l’any 1986.
Aquest “efecte frontera” és especialment visible i perniciós en l’anomenada Raia, la zona que, fins a l’any 1986, separava ambdós països i que s’ha convertit en un territori despoblat i econòmicament endarrerit. Pedro Sánchez i António Costa han fet de la revitalització de la Raia un dels compromisos emblemàtics d’aquesta XXXI Cimera Hispano-Lusa.
A Guarda també hi han fet cap els militants del moviment iberista -que existeix i cada cop és més nombrós- i una representació del digital EL TRAPEZIO, de la família d’EL TRIANGLE, el primer diari que s’edita en bilingüe (espanyol i portuguès) i que està adreçat als 700 milions de persones que parlen aquests idiomes germans.
El dia que entenguem i assumim que les llengües d’arrel llatina –el romanès, l’italià, el francès, l’occità, el català, l’espanyol, el gallec, el portuguès…- són fàcilment intercomprensibles, si hi posem una mica d’esforç per part nostra, haurem fet un pas transcendental en la solució de molts dels absurds problemes polítics i territorials que ens tenallen i bloquegen des de fa dècades. Quan prenguem consciència que el català i el castellà, per posar un exemple recurrent, tenen el mateix origen i són pràcticament idèntics ens adonarem del ridícul còsmic que fem tots plegats aixecant un mur d’incomprensió entre aquestes dues variants del llatí.
La política intel·ligent passa pel pragmatisme. La comunitat llatinoparlant, amb tots els seus accents i particularitats, hauria de palesar una voluntat d’integració, a través de la intercomprensió, que donaria un nou sentit al projecte de vertebració geopolítica europea.
Modestament, jo em considero un paradigma d’“homo latinus”. Edito publicacions en català, català/espanyol i espanyol/portuguès i em moc constantment, per raons professionals i personals, entre Barcelona, Madrid, Lisboa, Andorra, València, París, amb incursions a Itàlia… i m’entenc perfectament amb els meus interlocutors, ja sigui en espanyol, català, valencià, francès, portuguès o italià. I si hi ha algun mot que no entenc, pregunto què vol dir. El súmmum del ridícul és que un espanyol i un francès hagin de recórrer a l’anglès per comunicar-se i entendre’s!
Precisament, el foment de la intercomprensió entre les llengües peninsulars és un dels punts essencials que reclama i promou el nou Fòrum Cívic Ibèric, una plataforma d’entitats d’Espanya i Portugal que també va ser present a la Cimera de Guarda. Entre les seves tasques fundacionals, el Fòrum Cívic Ibèric es proposa fer un seguiment crític i exigent dels acords que van signar dissabte passat els governs d’Espanya i Portugal.
I és que passa molt sovint que els acords polítics de bones intencions queden en paper mullat, per oblit, per desídia o per inèrcia burocràtica. No serà aquest el cas: el Fòrum Cívic Ibèric i el diari EL TRAPEZIO exerciran amb fermesa el quart poder i seran estrictes vigilants del compliment dels importants protocols de cooperació establerts per Pedro Sánchez i António Costa a la ciutat de Guarda.
Des d’aquesta perspectiva, el moviment independentista català i els fonamentalistes lingüístics –com el grup Koiné- remen en sentit contrari a la història. Ibèria camina cap a la seva plena integració, no cap a la seva absurda i contraproduent desintegració. Si respectem el principi de la intercomprensió, en comptes d’assetjar i insultar immigrants llatinoamericanes que encara no entenen “cafè amb llet”, no caldrà obsedir-nos com uns hipocondríacs per la salut de la llengua catalana.
