8 d’octubre de 2017

El Procés dura ja vuit anys. Vuit anys que semblen una eternitat. De fet, ja no recordo com va començar tot ni com era la vida abans d’ell. I contra els malastrucs que prediquen la seva mort, contemplo com, malgrat la pandèmia i les seves divisions cainites, consolida  (i fins i tot millora) la seva salut electoral, any rera any. Que tot va acabar en desastre? Tant se val. Que van enganyar, que la independència no estava “a tocar”? No passa res. Que van dividir un país, provocant pràcticament una “guerra civil freda”? Tant se me’n fot. Que van ocultar amb la maniobra processista les seves retallades, la seva mala gestió, la seva corrupció rampant? I a mi què?

El Procés, en un exercici d’Au Fènix, estira indefinidament la seva vida útil, com un xiclet, generant sempre nous eslògans, nous greuges, noves metàstasis. Sospito que, encara que arribi a morir, el Procés serà etern: els pares explicaran als seus fills, que ho explicaran als néts, que un dia van desafiar l’Estat anant a votar. I que per això van ser apallissats per forasters armats amb porres. L’1 d’octubre de 2017 és ja una data que l’independentisme ha incorporat al seu santoral, al mateix nivell i dignitat que l’11 de setembre de 1714. D’una banda, l’11 de setembre i Felipe V; d’una altra, l’1 d’octubre i Felipe VI. I de fons, el mateix enemic exterior i la mateixa víctima propiciatoria: el poble català. La temptació de la continuïtat, de la simetria, és massa forta.

Però en tot aquest relat canònic hi ha alguna cosa que no encaixa: qui commemora l’1 d’octubre és només la meitat de Catalunya. La meitat que ha estat subjecte històric durant aquests darrers vuit anys. La que s’ha arrogat la veu, el dret, l’hegemonia. Catalunya país-sinècdoque, on una part representa el tot. I l’altra meitat, perquè calla?

Hi ha molts factors, suposo, però jo aventuro un al que podríem anomenar complex de pobre: l’apocament de l’immigrant procedent de la resta d’Espanya a qui s’ha inoculat, ni tan sols inconscientment, el sentiment que la seva presència a Catalunya -al capdavall un tros del seu propi país, de la seva pròpia terra- és a mode de convidat. Una mentalitat que també es pot heretar, fent-se present a les segones generacions. Llevat, és clar, que el subjecte es rendeixi al relat que imposen aquells que, com Ernest Maragall va proclamar a la sessió d’obertura de l’actual Parlament, consideren que “aquest país (Catalunya) serà sempre nostre”. En tal cas, se li permet esdevenir membre ple de la comunitat. Sigui com sigui, l’estrany silenci d’aquesta meitat de Catalunya em recorda aquelles paraules d’Albert Camus al seu assaig “L’Home Rebel”: “callar és deixar creure que no es jutja res, i, en certs casos, no desitjar efectivament res. La desesperació, igual que l’absurd, ho jutja i ho desitja tot, en general, i res, en particular. El silenci la tradueix bé”.

Però tot té un límit. I fins i tot aquesta meitat muda, sotmesa al formidable xantatge del relat nacionalista (“si no ets com jo, no ets català; si no ets com jo, ets un feixista”) pot arribar a l’atipament. I així, el 8 d’octubre de 2017, cinc dies després de l’enèsima manifestació de la Catalunya visible -aquest cop contra l’actuació policial del dia 1-, surt massivament als carrers per denunciar un referèndum que sent com aliè, trampós i il·legítim, a banda d’il·legal. I com era d’esperar, els popes de l’independentisme es llencen a mossegar la presa: Gabriel Rufián, a Twitter, nega la catalanitat dels assistents (“avui hem après que la famosa majoria silenciosa ni és majoria, ni és silenciosa ni és catalana”). I a la mateixa xarxa social, Lluís Llach encara va més lluny i, tot prefigurant Torra, els relega (ens relega) a la condició animal: “demà deixem els carrers de Barcelona buits. Que els voltors no trobin menjar”.

Aquesta meitat absent, poruga o desentesa de Catalunya va sortir de l’armari identitari aquell 8 d’octubre de 2017. Ho va fer in extremis, després de suportar tants greuges en silenci, i quan la situació  havia arribat a tal límit, que no fer-hi res hagués compromès el seu propi ésser. Però ho va fer: va parlar. I, tot seguint Camus, “a partir del moment en què parla, encara dient no, desitja i jutja. L’home en rebel·lia, en el sentit etimològic, es regira. Caminava sota el fuet de l’amo. Ara planta cara”.

8 d’octubre: commemorem-lo nosaltres també.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides