El Guti. L'optimisme de la voluntat (Edicions 62), de Txema Castiella, rescata la trajectòria d'Antoni Gutiérrez Díaz, qui va ser el màxim dirigent del PSUC en dues etapes i un dels polítics més importants de la transició.
El biògraf explica com el Guti va ser l'ideòleg de l'Assemblea de Catalunya, aquell organisme político-social on, malgrat que el PSUC mantenia una important hegemonia, ell era capaç de buscar l'entesa entre totes les parts perquè ningú es quedés apartat. Antoni Gutiérrez era el pare i la mare de l'Assemblea. A més, seguint els consells de Rafael Campalans, Antoni Gutiérrez sempre va seguir la màxima de “política és pedagogia”.
Antoni Gutiérrez Díaz, nascut a Premià de Mar d'una família d'obrers vinguts d'Andalusia, va mamar la política a casa, quan tant el seu pare com els seus oncles eren anarcosindicalistes. Fins i tot un dels seus oncles materns, Antoni Garcia, va ser afusellat al Camp de la Bota després de la Guerra Civil.
Malgrat que de jove es va vincular el cristianisme de base, estudiant medicina es va vincular als comunistes catalans i va abandonar les seves primeres creences.
Empresonat a Burgos, allà va coincidir amb la plana major del PCE i del PSUC. Allí, els anys 60, també va arribar a la conclusió que els comunistes havien de mirar més a Itàlia i menys a Moscú. Serà llegendària la seva amistat amb Enrico Berlinguer i el Guti serà un abanderat de l'eurocomunisme, la qual cosa el portarà a trencaments polítics amb velles amistats, però les amistats les seguirà conreant malgrat l'allunyament ideològic.
Antoni Gutiérrez Díaz va ser diputat al Congrés, al Parlament de Catalunya (i aspirant a president de la Generalitat) i a l'Europarlament, on malgrat de ser membre d'un dels grups menys nombrosos va aconseguir ser tant reconegut que en el seu últim plenari el conservador Otto d'Habsburg li va voler dedicar unes paraules de reconeixement per la feina feta a Brussel·les i Estrasburg.
Antoni Gutiérrez Díaz sempre es va negar a escriure la seva autobiografia. Ell va fer les coses que va fer perquè creia que s'havien de fer, apartant-se del focus si era necessari. La seva afició era la pesca, on trobava la pau per pensar mentre mirava el mar esperant que un peix piqués l'ham.
Amb El Guti. L'optimisme de la voluntat, es pot resseguir la trajectòria política i personal d'una de les figures més importants de l'antifranquisme i la transició.
