14-F: l’oportunitat d’or per canviar-ho tot

Ja hi ha data: el 14 de febrer. El dia dedicat als enamorats, amb permís de Sant Jordi i si la covid-19 no ho estronca, els catalans serem cridats a les urnes per votar els nostres representants al Parlament que, al seu torn, elegiran el nou president de la Generalitat.

Caldrà demanar que Sant Valentí ens il·lumini i ens beneeixi perquè els catalans votem sàviament el 14-F i que el pròxim Govern referendat democràticament sigui el de la pau, la reconciliació i el d’anar per feina. Després de vuit anys de crispació i de caos, ja toca deixar enrere el dol per la mort del pujolisme i concentrar-nos en solucionar els greus problemes del dia a dia que pateix la societat catalana.

Intueixo que, en aquest sentit, la pandèmia tindrà, paradoxalment, uns efectes benignes sobre la manera d’entendre i fer política. És tan increïble i tan traumàtica la vida que menem tots plegats des del mes de març passat que, per força, això tindrà translació en l’orientació personal i col·lectiva del vot.

La gent està desconcertada, exhausta i desorientada. Sabem, més que mai, que només ens tenim els uns als altres -fem la tasca que fem, tinguem la responsabilitat que tinguem- per sortir d’aquest pou infernal. L’economia ha quedat devastada i cal afrontar, tan aviat com sigui possible, la tasca de reconstrucció, amb l’ajuda dels fons de la UE.

Sortirem de la pandèmia –no hi ha mal que duri cent anys- amb algunes lliçons apreses. La primera: la importància crucial de l’administració i dels serveis públics (sanitat, educació, assegurança d’atur, pensions…) a l’hora de prevenir i d’afrontar el futur. Sense un sector públic fort, la immensa majoria de la població està desprotegida i és més feble.

Segona constatació: la raó de ser dels poders públics –ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, Estat i Comissió Europea- és la coordinació i la col·laboració en clau subsidiària i federalista. Cada institució ha d’exercir les competències que li pertoquen i interactuar harmònicament amb les altres, de manera constructiva i lleial.

Tercera constatació: els esquemes polítics que coneixíem abans de la propagació de la covid-19 han quedat desbordats i anorreats per la realitat. Els populismes, el neoliberalisme, els nacionalismes identitaris… són receptes que sonen a broma de mal gust davant d’una crisi sanitària i social planetària que ultrapassa  fronteres, classes socials i  barreres d’edat i que, directament o indirectament, ens colpeja a tots.

Només l’amor, l’alegria, la solidaritat, l’empatia, la tolerància i el bon humor ens ajudaran a superar aquest atzucac. La pandèmia ha posat la humanitat davant el mirall i ens ha fet prendre consciència que avancem amb pas decidit cap a la destrucció de la Terra i, en conseqüència, cap a la nostra autodestrucció.

La política que caldrà implementar, d’ara endavant, és la dels grans pactes. El cainisme partidista serà absurd i contraproduent per a qui el practiqui. La gestió i distribució dels recursos públics, tasca fonamental de tots els governs, s’haurà de fer amb gran responsabilitat, amplis consensos i transparència.

A Catalunya hem conegut i patit, en els últims anys, el pitjor de la política (sectarisme, corrupció, omertà mediàtica, desgovern, confrontació sistemàtica…). El 14-F és una oportunitat d’or per capgirar aquesta llarguíssima etapa de plom i tenebres, i esdevenir el far de la nova civilització que arriba.

Els propagadors del conflicte pel conflicte, els sembradors del verí de l’odi en el cos social, els profetes del “com pitjor, millor” han de ser aïllats i castigats democràticament a les urnes. A Catalunya, tots -independentistes i no independentistes- hem patit molt, massa, per culpa del “procés”. És prioritari i urgent canviar de paradigma i treballar de valent per assolir la reconciliació i recuperar l’esperit d’avançar plegats per construir un país millor.

Aquesta és la diferència substancial entre l’Assemblea de Catalunya que es va crear a les acaballes del franquisme i l’Assemblea Nacional Catalana que ha volgut manllevar-li el nom, però que ha estat una colossal enganyifa i una estafa que ens ha portat a la debacle col·lectiva. Aquesta és la gran mentida dels qui s’han apoderat del nom Junts x Catalunya, amb l’expresident Carles Puigdemont al capdavant, però que, a la pràctica, fomenten la desunió i l’enfrontament civil.

El 14-F, els catalans ens hem de desfer de les escorrialles del pujolisme. No podrem imaginar ni conquerir la nova Catalunya si els puigdemontistes –i tot allò que representen- no són escombrats, definitivament, de la història del nostre país. Aquest és el sentit últim i cabdal de les pròximes eleccions.

Una societat no es governa amb el 50% + 1 dels vots. Això significa plantar un camp de mines i, a la llarga, anar cap a un fastigós sistema de marginació i punició de les minories, ètniques o lingüístiques. En el segle XXI, i en temps de pandèmia, s’ha de governar per a tothom i amb el suport d’àmplies majories, com més plurals i transversals, millor. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides