L’escut del Futbol Club Barcelona amb la tonalitat del ruibarbre i de la pitahaya.
Un clauer amb el vell escut del Barça.
«Era una ximpleria, però tenia un gran valor sentimental. Me’l va donar el meu pare», glorifica Eduardo Saus (Barcelona, 1961), amb la barba d’Adams, aquell de la sèrie dels setanta The life and times of Grizzly Adams. Recuperat de La Jungla, com ell diu: d’El Carrer.
Des de 2018, Eduardo Saus ha viscut al carrer, en els porxos de la part de darrere de l’Estació de França, al Passeig de la Circumval·lació, al costat del parc zoològic.
«El clauer del meu pare el portava sempre amb mi. Estant adormit, me’l van robar», prossegueix Eduard, recuperat de La Jungla, vorejant el penya-segat de les depressions, amb cura per no caure.
La Jungla és El Carrer.
El peix petit es menja el peix encara més petit.
El peix gran es menja tots els peixos petits.
Els peixos petits són els homeless del mar.
Durant dues dècades, Eduardo es va exercir com a conserge subaltern d’institut, en l’entramat de col·locacions de secundària del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
«Va arribar la directora general de recursos econòmics i va dir: “Massa gent per a tan pocs llocs de treball”. I va fer fora alguns funcionaris interins», esgrimeix, sense ganes de venjança, sense rancor, sense coïssors. Sense ganes de res. Només d’oblidar el passat. «Ara estic cobrant l’atur, i formant-me».
De la nit al dia, Eduardo va esdevenir un homeless, un animal més per al zoo de l’asfalt.
A La Jungla d’El Carrer, li van robar el clauer. I el rellotge. I la maleta amb les poques coses que va poder conservar.
El van escopir.
El van humiliar.
«Et converteixes en un ésser invisible. Pel teu costat passen els joves que se’n van de festa, però no et veuen», expia, entelat per la grissor del cel. «Vaig passar per les retallades de sou, per l’acomiadament i pel desnonament. Fins arribar al carrer. I jo dic: “No som bestioles, ni animals de circ”».
D’El Carrer el va recollir un dels voluntaris de l’organització sense ànim de lucre Homeless Entrepreneur («Homelessness exists, opportunities, too!»).
Al març de 2020, amb l’inici de la pandèmia, l’empestat Eduardo Saus va entrar a viure en un hostal turístic reconvertit en hostal social, al primer pis del número 123 de Bruc, un antic immoble de principis de segle xx, amb sostres alts i sanefes a les parets, amb el vapor del modernisme en els petits detalls.
El seu antic nom: Sweet Bcn Youth Hostel («Comforts of home»).
Dels antics cartells per als turistes amb ganes de gresca que ja no vénen a Barcelona: «Barcelona night out» i «Close the doors gently» i «Leissure, events, routes and tours, restaurants and bars».
El nou nom: Sweet HE (per Homeless Entrepreneur).
De les noves normes de convivència per als vells empestats: «Tracta els altres com vols que et tractin a tu».
«Ara mateix, aquí hi ha 18 persones allotjades, i tots han passat pel carrer. Tots tenen una història al darrere, però no preguntem», retrata l’arquitecta Beti Font (Rio de Janeiro, 1964), que s’encarrega de la recepció amb un toc de pebre: la seva veu carioca de dolçaina tempera com els cigarrets de Russian Red. «Hi ha de tot, gent col·laboradora i gent amb conflictes interns. La ment pot destruir, així que el que s’espera és que es reposicionin per recuperar les seves ments. Per això, tots necessitem una llar, aquí la tenen.»
A Sweet HE, l’únic hostal social de Barcelona, el canvi de rumb de les persones sense llar ha esdevingut un «canvi de món».
El Nou Món.
Atén Beti, amb una boca tropical: «Molts estan estressats i han perdut el control de les seves vides. Quan dic que alguns són conflictius, no és amb mi ni amb els altres, sinó amb ells mateixos. Però es nota molt el bé que els ha fet estar sota sostre. És com tornar a ser persones, encara que mai deixessin de ser-ho».
El 19 de març de 2020, cinc dies després que es decretés l’estat d’alarma a Espanya, l’alma mater i fundador de l’organització Homeless Entrepreneur, Andrew Oliver Funk (Saint Paul, Minnesota, Estats Units, 1981), va aconseguir un acord històric digne de figurar en els dipòsits bibliotecaris.
Ja que el turisme havia caigut amb la pandèmia, l’hostal turístic de Bruc es remodelaria temporalment. Acolliria gent pobre.
«Hem aconseguit que aquest acord es mantingui fins al març de 2021. Estem treballant per aconseguir patrocini [Fundació Coca-Cola, Fundació Telefónica Espanya, IBM…] i poder pagar les despeses comunes (aigua, gas, electricitat), uns vuit-cents euros mensuals, més o menys», explica Andrew, amb els cabells esvalotats, a bord d’un patinet elèctric amb el qual solca, veloç, el Mar Oceà de Barcelona.
Andrew és el personatge Ocula, a la sèrie «Petits guerrers» del capítol «Desclassats», part de la trilogia Barcelona sucia, de Reporter Jesús.
«Intentem donar-los una oportunitat», diu, amb les pàgines obertes del llibre que està llegint: European social policy and social work, de Hans van Ewijk.
Els peixos petits.
Els homeless del mar.
El canvi de món.
Del Diari de bord de Cristòfor Colom, en el primer viatge al Nou Món. Divendres 21 de desembre de 1492: «…cuando se da una cosa con muy deseoso corazón de dar».
