La pandèmia ha fet visible, de forma tan clara, la depredació humana que no donem a l’abast. D’entrada, l’acció sobre la natura ha patit una frenada en sec durant l’estat d’alarma i això s’ha notat: els animals, les plantes, els rius… han tornat al seu lloc i han millorat la seva salut, mentre la nostra trontollava. Les ciutats han aturat la seva energia habitual i els cants d’ocells i el silenci substituïa els motors i els clàxons.
Els vehicles de motor han estat substituïts per bicicletes de forma força comú. Els nuclis urbans s’omplien de bicicletes a mida que podíem ocupar els carrers i no només com a vehicle esportiu sinó com a mitjà de transport habitual. Els tallers no donaven a l’abast, la recuperació i venda de bicicletes ha estat un fenomen. Si bé, ja fa temps, que molta gent havia substituït el transport públic i de motor per la bicicleta -elèctrica o de tracció humana-, ara ha estat un reeiximent molt majoritari.
En paral·lel, s’han fet visibles les mancances, que no són poques. Àmbits com la sanitat, l’educació o els serveis socials, que feien possible l’estat del benestar -ja prou malmès a partir de les successives crisis- han patit els efectes de les retallades, no subsanades, des del 2012. La saturació de les UCI i hospitals, l’escassetat de recursos online per a l’educació o el fracàs de la gestió de la Renda Garantida Ciutadana o l’Ingrés Mínim Vital en són un exemple sagnant.
En aquest context, el teletreball s’ha destapat com la gran estafa. La majoria de persones que podien i havien de teletreballar han trobat infraestructures fallides i una manca d’estratègia evident. Conciliar, viure i teletreballar s’han evidenciat com a impossibles i alhora sobrecàrrega sobre la classe treballadora -possiblement, sense generalitzar, la menys precaritzada que no es veia obligada a la presencialitat-. Portem anys parlant de societat 2.0 i ens hem trobat tot empantanegat.
Un altre àmbit, que resta en segon pla però no per això menys important, és la xarxa viaria. Tenim una xarxa viària pensada per vehicles privats de forma gairebé exclusiva, se suma el fet de la mala salut de gran part del transport públic interurbà. Carreteres sense vorera per vianants i ciclistes o autobusos que uneixen poblacions des de l’estació ferroviària i que surten minuts abans de l’hora prevista que arribi el tren. Si bé això era un mal que ja patíem ara s'ha fet del tot evident que cal avançar, repensar i donar qualitat a la xarxa viària i de transport públic.
Poc a poc el que en diuen “nova normalitat” ha tornat a omplir de soroll urbà la nostra quotidianitat. La bicicleta -o el trànsit a peu- en temps de Covid ha ocupat un espai important, és un transport individual, econòmic, i ha afavorit els criteris de distanciament social. L’escassetat de carrils bicicleta urbans -malgrat molts municipis han aprofitat per augmentar-los- i interurbans, la gairebé inexistència d’espais d’aparcament segurs, la manca d’espai a les carreteres, la falta de rutes segures per als desplaçaments… afegit a l’espai predominant per als vehicles de motor i la manca de respecte del comú, però sobretot, de la manca d’estratègia real -més enllà i anterior a la pandèmia- de dotar d’espai una mobilitat millor i més sostenible no fa possible fer-li lloc de forma segura, confortable i quotidiana. La convivència de vehicles de tracció mecànica, bicicletes i vianants no és fàcil -com s’ha mostrat darrerament al Parc de Collserola-, és per això que la importància d’una xarxa viària respectuosa i que faci espai a la bicicleta és ara una necessitat imperiosa.
L’impuls d’una mobilitat sostenible passa per un canvi de model i una estratègia clara. Les persones que es desplacen a peu o en bicicleta són les més vulnerables i les que més mancances hi troben. Hi ha pendent la necessària i urgent millora del transport públic -especialment interurbà- i, també, la generació urgent d’una xarxa viària que faci espai a la bicicleta com a mitjà de transport, dotant-la d’una xarxa ciclista urbana, interurbana i segura.
