L’educador social Eduard Sala ha acompanyat moltes persones en situació de vulnerabilitat. Ha dirigit projectes de la Companyia de les Filles de la Caritat dedicats a persones que pateixen exclusió social, que no tenen llar, són drogodependents, estan a la presó o n’han sortit. Ha estat responsable de diferents serveis per nois i joves en situació de risc. Ara s’encarrega de l’Àrea Social de Càritas Diocesana de Barcelona. Ha reflexionat sobre la seva experiència al llibre “Va de vida. El millor del camí és compartir-lo” (Plataforma Editorial). Ens explica què n’ha après en el seu camí i 29 històries de les persones que l’han acompanyat en aquest recorregut.
Després de tants anys de conèixer i conviure amb persones vulnerables, havia arribat l’hora de plasmar en un llibre les conclusions a què ha arribat sobre de què va la vida?
Els educadors socials som molt de fer. Sempre diem que tenim històries i anècdotes per escriure un llibre però posar-nos-hi ens costa moltíssim. Aquest llibre em va costar dos anys i mig per trobar els moments, els caps de setmana, les vacances,… L’àmbit social és una mena de forat negre. Passen tantes coses i tan intenses que no trobes mai el moment d’aturar-te i poder escriure. Era un somni pendent. Recull una petita part de tant com he après amb tanta gent. S’aprèn molt de la gent que és a l’altra banda, que ho ha perdut tot, que tira endavant malgrat viure situacions complicades, dones maltractades, persones que estan a la presó, que han tingut pèrdues i fracassos i que, malgrat tot, tiren endavant. Et posen un mirall davant teu que t’interpel·la moltíssim respecte a la nostra vida.
Al llibre hi ha dos tipus de protagonistes: les persones vulnerables i les que les ajuden. Vostè n’hi diu persones-llum a les que ajuden. N’hi ha moltes d’aquestes persones?
Moltes. El que passa és que les notícies només es fixen en la part fosca del nostre món. Hi ha moltíssima gent que està fent d’aquest món un lloc que val la pena. Voluntaris, professionals, gent que no és voluntària enlloc però que ens milloren com a persones i com a societat, veïns que cuiden d’altres, persones grans que acaben sent pal de paller de les seves famílies o de l’entorn en què es mouen… Persones que quan ens hi trobem acabem somrient o que quan sortim de parlar amb elles, sortim millor. N’està ple d’això però cal saber mirar. Ens passa amb les persones com amb la vida. Només ens adonem de la importància de passejar quan passem per un confinament. Només ens adonem de la importància d’una abraçada o de trobar-se amb la gent que realment t’importa quan una cosa que no veiem, que es diu covid-19, ens ho impedeix. Acompanyar persones en situació d’exclusió social t’ajuda sempre a mantenir aquesta mirada fresca i adonar-te que hi ha moltíssima gent que està millorant aquest món. El que passa és que no surt als diaris. Per això a “Va de vida” era important donar un espai per poder visualitzar una minúscula part d’aquesta gent que ens fa millors.
Què fa que tantes persones necessitin ser ajudades? Perquè tenim una societat amb tanta gent vulnerable, que viu en allò que en diem situació de risc?
Tenim un sistema que mata, com diu el papa Francesc. Estem en un món on tenir és el que ens configura com a persones, quan hauria d’estar en el ser. Estem en un món ple de murs de vidre, de murs invisibles. Quan parlem de murs pensem en Ceuta i Melilla, en Palestina i Israel, en el mar Mediterrani com el mur on la gent s’ofega. Però als nostres pobles, ciutats i barris també hi ha murs invisibles. Depèn d’on neixis tens garantit que tindràs tot de portes obertes o tot de portes tancades. Simplement pel fet d’haver nascut en un barri determinat o d’haver nascut a la porta del 4rt 3ª en comptes de la del 4rt 2ª. I no en som conscients sovint. Si estem aquí parlant tu i jo avui no és pel que ens hem guanyat nosaltres sinó perquè vam néixer on vam néixer, en el moment que vam néixer i vam tenir les oportunitats que vam tenir. El que un acaba sent no depèn només d’ell. Si tu i jo haguéssim nascut a Mali en una zona controlada per Boko Haram, o en una Villa Miseria de Buenos Aires o fóssim una noia d’una família pobra de Bangla Desh, no tindríem cap possibilitat d’estar aquí parlant d’un llibre. Hi ha moltíssima exclusió social perquè hi ha un sistema molt desigual. És com una carrera que cadascú comença des d’un punt molt diferent. N’hi ha que la comencem des de molt endavant, amb la qual cosa tenim possibilitats d’aconseguir alguns dels nostres reptes i n’hi ha que la comencen cinquanta quilòmetres més enrere, amb la cama lligada i sense possibilitats de fer la mateixa cursa. Més que una societat amb vasos comunicants, amb ascensor social, funcionem com en peixeres, com l’apartheid que funcionava amb guetos. Pensàvem que estàvem vacunats d’això i no és així. Ho hem vist amb la covid. A molts països no podràs accedir a un respirador perquè no n’hi ha o és de pagament i no tindràs diners per pagar-lo. Aquesta arbitrarietat a l’hora de repartir sorts en les vides és el que també ajuda a reflectir “Va de vida”. Tenim molta gent que inclús a les seves famílies té situacions de solitud no volguda o de pobresa i no som conscients, perquè parlem del temps. Què sabem realment del que l’importa a l’altre, de les seves pors, o somnis perduts? Fins i tot de persones que ens importen. Molta gent no sap respondre a aquestes preguntes, perquè parlem del temps o de futbol. A “Va de vida” la idea és explicar 29 històries concretes, de forma planera, fàcil de llegir, plantejant preguntes que no ens acostumem a fer.
D’aquestes 29 històries que explica, dels col·lectius vulnerables amb els quals ha treballat i treballa ¿quin creu que és el que té més difícil sortir de la situació en la qual ha anat a parar?
He acompanyat a persones sense llar, amb drogodependències, a la presó, dones víctimes de violència de gènere, infants que ho han tingut tot en contra… Del que conec, la presó és el pitjor lloc possible. És quan la gent ha perdut el control de la seva vida. La pobresa, quan a més no tens ningú que t’esperi fora, és molt complicada. Els infants maltractats o abusats, les dones que estan permanentment victimitzades pel seu entorn donen lliçons de vida que em commouen moltíssim quan tiren endavant malgrat tot. Recordo un jove polonès que estava a la presó al Nepal, quan hi havia acabat la guerra civil, amb una llarga condemna. Allò era l’infern al món. Havien de competir per menjar o per estirar-se a terra per dormir. Va dir una frase que reflecteix molt bé el desert vital de molta gent: “Jo només espero que algun dia, algú m’esperi en algun lloc”. La necessitat de voler ser algú per algú reflecteix el sentiment de molta gent d’aquests col·lectius.
Perquè parlem del temps en comptes de plantejar aquestes altres preguntes?
Ens és molt més còmode parlar del temps. De què parla la gent? De si el Rei està no sé on o si el Barça està fatal aquest any. En un segon nivell, la gent parla dels altres perquè quan parlem dels altres no parlem de nosaltres. Això no és confiança. Per poder establir converses que valguin la pena cal capbussar-se. Quan parlem del que jo em sento, jo crec, és quan comencem a mantenir converses que valen la pena. Molta gent no s’atreveix a fer-ho. Portem una màscara amb la que sembla que només importa el que fem. La gent es faria creus de la potència que té tenir converses d’aquest tipus. Amb el confinament, amb la covid, tenim una gran oportunitat de saber quins temes realment ens importen i hem trobat a faltar en aquest temps. La gent s’ha preguntat què voldria haver fet aquests dies i no podia i s’ha adonat que volia fer una abraçada al pare, la mare, l’àvia a la qual estima, tenir una conversa amb una persona determinada…
La covid ens pot fer millors persones?
Qualsevol situació que ens trasbalsa la vida, com la mort d’una persona propera és una oportunitat de plantejar-nos-la. La covid pot ser una oportunitat si som capaços de poder preservar, cuidar i regar allò que vam dir que volíem preservar, cuidar i regar quan érem tancats a casa. Ens pot ajudar a posar-nos les piles per preguntar-nos què volem fer amb la resta de les nostres vides, què volem viure abans de morir, quina conversa tenim pendent i portem tres anys sense fer-la… La covid, una situació de fragilitat, un moment de fracàs, la pèrdua de la feina… tot passa. Molta gent confon el que fa amb el que és. He acompanyat persones que havien tingut èxit, que havíem vist a televisió, quan han passat moments de desert. Tot s’acaba i només quedes tu.
Des de que va començar a treballar com a educador social ¿té la sensació que la societat s’ha fet més sensible envers les persones vulnerables? Reben més atencions, estan menys abandonades a la seva sort que vint o trenta anys enrere?
Jo sóc molt esperançat i veig les coses en positiu. Qui podria sospitar que ara ens plantejaríem temes com l’empremta ecològica? Encara hi ha molt per fer, vivim en un món molt desigual, mal repartit, amb esperances de vida molt diferents però hi ha un volum de la població humana que disposa de vacunes que era impensable fa cinquanta o cent anys. Els meus fills no aspiren a tenir cotxe. Nosaltres tenim una furgoneta dièsel vella. Què fem? Ens en comprem una altra, híbrida o elèctrica, o no ens en comprem cap? Fa cinc anys no ens ho hauríem ni plantejat. Amb el tema social passa el mateix. Estem en un moment molt complicat, amb sistemes cada cop més autoritaris al món, amb fronteres cada cop més marcades, amb molt rebuig als refugiats i als migrants, amb una sessió de por que està programada, però al mateix temps hi ha moltíssima gent, jove i no tan jove, que s’està comprometent en espais de solidaritat, que recicla la seva pròpia roba, que s’implica en causes de proximitat però també de cooperació internacional. Hi ha esperança. No és veritat que la gent no està motivada i només està tancada en ella mateixa. Cal donar, això sí, la possibilitat de fer-la visible. I “Va de vida” ho intenta.
Es pot separar vida privada i el temps dedicat a les persones amb les quals treballa dia a dia? Es poden establir barreres entre els dos àmbits?
El que diré és políticament molt incorrecte. He estat donant classes a treballadors i educadors socials durant molts anys a la Facultat i no hauria de dir el que diré, però, personalment, no sóc gens partidari de viure la vida en compartiments-estanc, com en calaixeres diferents. Jo sóc un jo quan sóc a casa, un altre jo quan sóc a la feina, un altre jo quan estic fent voluntariat o quan estic amb els amics. Sóc partidari que tot allò que visqui sigui reflex del que sóc. Mai no he fet cap esforç per separar-ho. Jo sóc jo, Eduard, amb aquella persona en situació de sense llar, amb aquell nano que ha estat maltractat, amb aquella dona que es dedica a la prostitució, que està sola, malalta, i ja no pot ni treballar. Sóc el mateix jo que després se’n va a casa. No he fet mai cap esforç per ser ‘jos’ diferents. Però no ens hem de confondre. No ets ni l’amic ni el salvador d’aquella persona. Cadascú camina la seva pròpia vida. És veritat que, a vegades, quedes commogut. No pots dormir per una situació determinada. Però això no et pot ensorrar. Si t’afecta fins al punt que et trasbalsa per dins, demà no podràs ajudar ningú. És com algú que s’està ofegant i tu et tires a l’aigua per ajudar-lo i t’acabes ofegant també. En l’àmbit social no et pots permetre això. Et necessiten com una roca ferma. Només puc acompanyar si jo m’he cuidat també com a persona i tinc clar que jo sóc jo i que l’altre és l’altre. Hi ha molta gent que he acompanyat que m’estimo, que m’importa i m’importa molt. Però no sóc salvador. La mort, els fracassos, les recaigudes estan molt presents a les històries que he viscut i no pots lligar-te emocionalment del tot.
S’ha mogut en aquest món solidari treballant en organitzacions on la fe cristiana hi té un pes determinant. Quin paper pertoca a la religió en la construcció d’una societat més justa i fraternal.
Sóc creient. Cadascú té els seus referents, persones que t’han marcat en positiu, vives o mortes. Potser la teva àvia, Mandela o Ghandi. Una de les persones que m’ha marcat és Jesús de Natzaret. Una cosa molt desconeguda i crec que és culpa nostra, de l’Església, és que no es pot ser Església de Jesús de Natzaret sense tenir en compte tres potes. La gent sempre parla de dues potes, de la celebració de la fe i el tema de la paraula, però hi ha també el compromís amb els més febles. No s’és Església de Jesús de Natzaret si no hi ha compromís amb els més febles, el que es diu la ‘càritas’. Hi ha un element molt revolucionari, molt de Che, que és que Deu estigui en tu i en aquella dona que es dedica a la prostitució, o en aquell home que és a la presó després de haver comès dos homicidis o del nen que està al carrer en una favela a Rio. Que tu i jo siguem germans però també ho siguem del refugiat de Síria o del que està militant a Boko Haram és molt revolucionari. Els que diem que som creients en Jesús de Natzaret hem d’estar embolicats en el món. Com deia de forma evangèlica un salesià que no vaig conèixer, que estava al Pozo del Tío Raimundo, un barri de barraques als voltants de Madrid: “O fem una intervenció des de la merda o farem una merda d’intervenció”. Només és possible construir alguna cosa que realment valgui la pena baixant al fang. He estat a Càritas, amb les Filles de la Caritat, amb entitats que tenien aquesta visió i compartint-la amb gent no creient fabulosa que ens ha fet millors. En el fons es tracta de la lluita per la construcció d’un món que sigui una casa gran on hi càpiga tothom, on la Humanitat es pugui reconèixer com a germana, com a família. Això es pot fer des de la vessant no creient però clarament també des de la vessant creient.
L’epíleg del llibre es titula ‘Que la teva vida valgui la pena. Què cal fer perquè les nostres vides valguin la pena?
El llibre no dóna receptes, ni consells. Faig propostes. La pregunta fonamental del llibre és “Com sabràs tu que la teva vida ha valgut la pena ser viscuda?”. La gent gestiona cada dia. Aquest any serà molt estrany per la covid. La major part de la gent el que fa és una còpia-enganxa. Si no hi hagués la covid estaria vivint una situació semblant a la de fa dos anys i el 2023 estarà vivint una situació semblant a la d’ara, si traiem la covid, que esperem que no la tinguem aleshores. La pregunta de “Com sabràs tú que la teva vida ha valgut la pensa ser viscuda?” és important formular-te-la abans que et diguin que et queden tres mesos de vida o que pateixis un infart. Tinc un sol germà, tres anys més joves que jo. Va ser un dels primers malalts de la covid. Va trigar quatre mesos a poder reincorporar-se. El van donar quasi per mort tres vegades mentre era a l'UCI. I es va fer aquesta pregunta. Només la pot respondre cadascú i ens l’hem de formular. Quan tinguem 80 anys, com podrem saber que la nostra vida ha estat “olé, olé i olé”? Quin serà el criteri que utilitzaràs? El cotxe que tindràs? Si tindràs dues cases, una a la platja i una altra a la muntanya? No he volgut escriure un llibre de consells sinó més de preguntes que de respostes.
