Cultura catalana o molt catalaníssima

Fa un parell de dies, assegut a l’ombreta d'un xiringuito a la Catalunya interior, se’m van asseure molt a prop una parella d'homes, possiblement pare i fill, encara que podrien ser avi i nét. Vestien els vestits propis dels caçadors: pantalons caqui, camisa de camuflatge, gorreta paramilitar. Els caçadors són militars de segon ordre, persones que van somiar matar homes però han de conformar-se amb matar porcs salvatges per culpa d'una destinació ladí i indesxifrable? Un d'ells era molt jove, joveníssim, i es menjava un gelat de xocolata mentre el més gran li explicava anècdotes i xuclava, a poc a poc però de forma constant, un terç de cervesa. Com les anècdotes d'un caçador m'interessen entre poc i res perquè les tinc per barroeres o lamentables, no els vaig prestar cap atenció. Però de cop i volta alguna cosa va alertar la meva oïda: les anècdotes versaven sobre l'altra afició dels dos homes. Pertanyien a un grup de trabucaires, aquesta gent que es passegen per les festes majors disfressats de carlins amb barretina, disparant uns trabucs que només llancen salves, sense plom. Encara que desitjarien el plom, sens dubte, i en el plom han de somiar en aquestes nits d'estiu que precedeixen les tardors calentes i insomnes del nacionalisme.

L'home gran il·lustrava el jove: l'alcalde la ciutat de X no ens va voler donar diners als trabucaires, així que vam recórrer al del poble de Y, que ens va donar uns calerons i ens va cedir un local pelsassajos (els assajos dels trabucaires, com deuen ser? Assagen coreografies de fum i petards?). Ara, quan l'alcalde de X ens demana que anem a la seva festa major li diem que ens esperi assentat. Que es foti!. El jove segueix llepant el seu cucurutxo de xocolata amb nata, somriu al vell, es reajusta la gorreta de soldadet, li dóna un altre llepada al gelat. Qualsevol diria que l’importen un rave els alcaldes, els trabucs i la pàtria sencera: al xiringuito acaba d'entrar una adolescent amb uns shorts texans i les espatlles a l'aire. Aquestes espatlles i aquestes cames llargues, tota ella pàl·lida després del confinament, són l'única pàtria plausible del xaval en aquest instant. Res l’interessa més que això a la seva mirada maldestre, estràbica i esvaïda.

Al xiringuito tenen posada una emissora de ràdio que transmet flamenc mainstream, jo ​​diria que es tracta de la Niña Pastori cantant alguna cosa escrita per Alejandro Sanz fa una pila d'anys. Sona bé i el volum és l'adequat, permet pensar lleument sobre el pas de el temps, que és el més propi per a un agost i en plena onada de calor. Tot d'una se m’ajunten els dos fenòmens en la ment: els trabucaires de la comarca del Berguedà i el flamenc, quina coincidència. Quan penso en el flamenc solc pensar en el d'aquí, el flamenc de Duquende, de Mayte Martín, de Poveda.

La flamenca és, sens dubte cap, l'única música que està viva de debò a Catalunya. El pop català és un zombi electrocutat, els cantautors estan liquidats, la sardana morta i a les gralles no hi ha sentit humà que les aguanti: fins i tot els estornells fugen quan escolten la gralla. Si hi ha una música viva a Catalunya, és la música flamenca. I llavors recordo les Fires d'Abril de Santa Coloma, de Can Zam i de l'esplanada polsegosa, lletja i radioactiva del Fòrum de les Cultures, a San Adriá del Besòs.

La Fira d'Abril, a Catalunya, es subvenciona mitjançant una partida del fosquíssim Departament de Benestar Social des dels temps de l'obscurantista conseller de Benestar Social el senyor Antoni Comas, íntim de Pujol Soley. L'Associació de Trabucaires se subvenciona mitjançant una partida de Departament de Cultura. Ho volen més clar? No, no és un error: és diàfan, flagrant i clar. Això és la cultura catalana, amb les seves subvencions i els seus consellers foscos, els seus consellers mel·liflus i les seves conselleres presumptes delinqüents en espera de judici: mai ens van mentir, sempre ho van dir molt clar. La coses dels xarnegos són per Benestar Social, els trabucaires, castellers i puntaires per a Cultura. A veure si un dia ens surt un enxaneta amb barret cordovès i li fem una foto, o un documental per TV3 que es titularà "Integració cultural". O alguna cosa així.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides