Les antigues oficines bancàries, ocupades

«Gent sense pisos, pisos sense gent», es llegeix en les pancartes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que va fer pujar a l’alcaldia a l’activista Ada Colau (Baarcelona en Comú Podem). La PAH creu que les entitats bancàries tenen uns dos mil pisos a Barcelona, com a conseqüència de l’increment de desnonaments durant la crisi econòmica i social que encara dura. Segons un estudi municipal del 2018, deu anys després de l’inici de la crisi, Barcelona compta amb uns tretze mil pisos buits. Els promotors d’habitatges rebaixen la xifra, en part, tement un efecte «ocupació». Ells diuen: «És una llegenda urbana això que hi ha milers de pisos buits a Barcelona, no és veritat». El mateix Ajuntament està realitzant un cens per filar prim: «L’objectiu és detectar habitatges buits i sense ús perquè els propietaris els puguin incorporar a la borsa de lloguer».Tot i així, ningú sap dir del cert quants locals comercials, antigues sucursals financeres, han estat ocupats per la «gent sense pisos». Els bancs van fer fora a les famílies. I algunes famílies s’han pres la revenja. Els bancs que van inflar la bombolla immobiliària van veure com se’ls tornava en contra l’especulació que van iniciar. Va tancar la meitat de les entitats que hi havia fa deu anys, condemnades també per la reestructuració del sector bursàtil. Segons dades del Banc d’Espanya, a Barcelona hi ha 2.454 stores. La resta ja no existeix. Fàcil reconèixer el lloc que ocupaven: xapes llises d’acer galvanitzat cobreixen les vidrieres, donant-los l’aspecte de castells Dragon Wyck o de búnquers en els boscatges de la Segona Guerra Mundial.

Al carrer Constitució, 56-50, una família nombrosa ha fet del banc, casa seva. Els fullets de Tecnocasa podrien incloure aquest anunci: 4 sales de reunió. 110 m2 const. / Constitució-Jocs florals. Planta baixa ideal per reformar com a despatx i habitatge. Davant de Can Batlló.

Va deixar de robar als vellets l’oficina número 27 de CaixaCatalunya-CatalunyaCaixa-CatalunyaBanc-BBVA, al carrer Constitució, 56-58. Va tancar com tantes sucursals bancàries programades per l’espoli de corbata. La crisi se’ls ha tornat en contra, com un bumerang de veritats.

Va tancar l’oficina 27 de l’entitat bancària, situada al barri de la Bordeta, entre la botiga d’instal·lacions d’aire condicionat i calefacció Air-Mant i la farmàcia Briera.

Al poc, la van ocupar.

Allà hi viu una família multiplicada per tres –tres famílies en una: avis, fills i néts.

Es va convertir en finestra el buit deixat pel caixer automàtic, obert a les xapes de ferro com un quadre de Chagall.

En sofàs de diverses peces –butacons de les escombraries, desfondats, lligats pels seus braços– es va convertir la saleta en la qual feien cua els homes bons, grills que grinyolaven les factures impagades: pensionistes, soldadors, mindundis diversos que ingressaven (menys) i treien (més).

Es va convertir en una paret blanca la finestreta del caixer, on Reporter Jesús havia pagat: va pagar l’import del màster de reporterisme i «periodisme avançat» de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull; va pagar l’import del curs de fotoperiodisme de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya; va pagar el taller de crítica cinematogràfica de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics… Així que aquest reporter coneixia bé la cova d’Alí Babà, ja que van acabar gasejant als col·lectius més vulnerables amb productes tòxics (participacions preferents, bons convertibles, obligacions subordinades). Amb la crisi econòmica i social del Big Crap (2008-sine die), molts avis van perdre els seus estalvis. No els van perdre; se’ls van prendre.

—Qui és? –llança, i li surt com un «qui va», «qui ronda», «ah de la casa».

La senyora treu el cap per la cortina d’encaix blanca, subtilment elaborada amb papallones i boixets holandesos, una cortineta blanca, fineta, de manufactura tèxtil.

Podria tenir cinquanta anys. Aparenta tenir setanta. Barbeta prominent. Arrodonida careta, amb núvols blancs i rosacis estenent-se per la pell torrada. Gallinàcia, impertorbable, afilada.

Vestida de zíngara. Mocador de vistosos colors al cap, honrada pirata goytisoliana, sense barba roja i negra ni cama de fusta ni gebrat pegat a l’ull. En segles passats hauria solcat mars a bord de The Flying Joan, la nau del corsari Walter Raleigh.

—Qui és?

Es presenta el periodista.

Li dóna pas al seu estatge, l’antiga entitat bancària de Caixa Catalunya.

Que des de fa quatre anys resideix en aquest local, abandonat pels afectats d’«els fons estructurats», terminologia alambicada que el poder utilitza per cobrir-se les espatlles davant possibles demandes judicials: és tan difícil d’interpretar «fons estructurat» que pot significar una cosa o el seu oposat. Per això és tòxic.

Que la família està composta pels seus tres fills i els seus nou néts, nens entre 5 i 11 anys, descalços.

Que es dedica a la recollida de ferralla.

Que una assistenta li dóna un val per bescanviar per menjar en els supermercats Mercadona («Supermercats de confiança»).

Que de cap manera es poden permetre accedir a un pis, taxats en més de dos-cents mil euros a la zona.

Que ningú més l'ajuda.

Que ni Déu li ajuda: «Qui m’ajudarà, Déu?», impreca.

Que la cosa està fotuda. El de sempre.

Que van tirant.

Que no esperen res de ningú.

Que no fan mal a ningú.

Que amb els veïns, bé.

Que aquí pau i després glòria.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari