El bisbe dels pobres

Que a Pere Casaldàliga l’anomenin el bisbe dels pobres deixa en molt mal lloc a l’església catòlica. Difon la idea que el seu és un cas aïllat. Que ell es preocupava per les comunitats més empobrides però que això era una raresa entre els que compartexien la seva categoria de bisbe. És a dir, que el més normal entre els bisbes és no preocupar-se excessivament de la gent més vulnerable i necessitada de suport social.

En una etapa llunyana de la meva vida vaig ser cristià. Coses dels pares i dels capellans que difonien idees de compromís social que m’agradaven a les misses de diumenge a una parròquia del passeig de sant Joan o, fins i tot, a una altra de la part alta de Barcelona. Un dels responsables de la meva implicació juvenil en associacions cristianes progressistes va ser el sacerdot i teòleg Josep Maria Rovira Belloso, que no va arribar a bisbe però que en tenia tota la pinta. Va morir el 2018, justament quan tenia la mateixa edat amb la qual ens ha deixat Pere Casaldàliga: 92 anys.

En aquells anys de joventut, no sé perquè, Pere Casaldàliga no era citat sovint a les associacions cristianes a les quals vaig participar. Potser perquè estaven mes vinculades als jesuïtes que als claretians, la seva ordre. Recordo l’impacte terrible de l’assassinat del bisbe Óscar Romero, mentre feia missa a una capella de la capital d’El Salvador, el 1980, i de cinc sacerdots jesuïtes a la Universitat Catòlica d’aquella ciutat, nou anys després.

No sé què se’n deu haver fet del Moviment Universitari d’Estudiants Cristians (MUEC) del qual en vaig ser membre durant uns quants anys. A la UAB, des de que hi he tornat com a professor no he trobat ningú que me’n parlés. En canvi, sí que he parlat amb força estudiants que recordaven amb enyorança, admiració i respecte els cursos en què van tenir com a professor Arcadi Oliveres, cristià de pedra picada.

A Casaldàliga el vaig descobrir més tard, tot i que des de 1968 ja era al Brasil entregat a la causa justa de posar-se al costat dels més pobres. El llibre i el documental de Paco Escribano me’l van apropar. Ell no va tornar mai a Catalunya des de la seva marxa al Brasil. Fins i tot, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, li va haver de portar en persona a Säo Félix d’Araguaia el Premi Internacional Catalunya que li van concedir el 2006.

Una de les frases de Casaldàliga recollides pels mitjans de comunicació arran de la seva mort és aquesta: “Només hi haurà pau al món si hi ha pau entre les religions”. Se suposa que les religions promouen comportaments solidaris i pacifistes. Però, certament, hi ha moltes guerres al món on la religió s’utilitza com argument per atiar els enfrontaments.

A mi em sobren les religions. Em sobta que gent culta tingui allò que en diuen fe, en la religió o el Déu que sigui. Però, ja posats, benvinguts siguin creients com Pere Casaldàliga. Arcadi Oliveres, Josep Maria Rovira Belloso, Óscar Romero, Iñaki Ellacuría, Alfonso Carlos Comín, Luis de Sebastián i tants d’altres.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari