El juliol és un mes cabdal en la història de Catalunya. El 7 de juliol del 2010 es va fer el dinar al restaurant La Camarga de la diputada del PP Alicia Sánchez-Camacho i Victòria Álvarez, l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola, que va ser enregistrat per uns detectius de l’agència Método 3 i va significar l’inici de l’esclat del cas Pujol. El 25 de juliol del 2014, Jordi Pujol va emetre un comunicat on confessava que el seu pare, Florenci, li havia llegat una suposada “deixa” econòmica a l’estranger que mai no va declarar a Hisenda i va cavar la seva fossa política. I aquest 16 de juliol passat, el magistrat de l’Audiència Nacional, José de la Mata, ha fet públic l’acte de processament, per “organització criminal”, dels nou membres de la família Pujol i de 18 dels seus col·laboradors en els negocis corruptes que van fer durant anys.
Haig de reconèixer que, com a periodista, he sentit una gran satisfacció en llegir els 509 folis de l’acte de processament redactat pel jutge José de la Mata. És la confirmació i la condensació de tot allò que, juntament amb un grapat de periodistes –entre els quals vull esmentar, especialment, el company de fatigues Siscu Baiges–, hem explicat i denunciat de manera reiterada: que el suposat oasi català era, en realitat, una fètida claveguera emmascarada per l’omertà mediàtica.
Com a periodista, jo vaig començar a descobrir molt aviat que el règim pujolista era un cau de corrupció. Concretament, l’any 1981, quan el Govern de la Generalitat va concedir una llarga llista d’avals a empreses de dirigents de CiU i a mitjans de comunicació (cas CARIC). Després, vindrien el Lottogate, el cas Casinos, el cas Treball, el cas Prenafeta, el cas Cullell, el cas Jaume Roma, el cas Adigsa, el cas ITV, el cas ACM, el cas Palau, el cas 3%... I la traca final: el tresor de tota aquesta rapinya sistemàtica que els Pujol van amagar en un eixam de paradisos fiscals.
Si Catalunya fos un país normal, aquesta “organització criminal” hauria d’haver estat extirpada de la Generalitat l’any 1990, quan Jaime Sentís, el director financer d’Inverama (Casinos de Catalunya), va denunciar el pagament de més de 3.000 milions de pessetes d’aquesta empresa de joc a CDC i als mitjans de comunicació més afins al pujolisme (La Vanguardia, Avui, El Correo Catalán…). Aquests pagaments estaven relacionats amb l’adjudicació de les loteries de la Generalitat a l’empresa Luditec SA, participada per Inverama i en la qual també sucava l’entorn de la Zarzuela, a través de Manuel Prado y Colón de Carvajal i del príncep georgià Zourab Tchkotoua, íntim amic de l’aleshores rei Joan Carles I.
Però el cas Casinos, com va passar amb la querella per la fallida de Banca Catalana, va quedar enterrat per la justícia. La mateixa justícia que ara és el blanc de les crítiques de l’independentisme va ser instrumentalitzada, durant molts anys, per tapar la corrupció pujolista. Les clavegueres del PP, del PSOE, de la Zarzuela i de CDC han estat interconnectades durant tota l’etapa democràtica i aquest és l’origen del desprestigi de la política.
He esmerçat 40 anys de la meva vida professional traient a la llum les corrupteles i irregularitats de la Generalitat, perquè és la institució d’autogovern del meu país i sóc català. Em sap molt de greu haver esmerçat tant de temps i energies a investigar i denunciar tot allò que mai no hauria imaginat que passaria, després del triomfant i emocionant retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya.
Jo creia que, després de la mort de Franco, teníem l’oportunitat i el deure de construir un país modern i exemplar. Però, acabada la dictadura, tot seguit va arribar la dictablanda de Jordi Pujol, marcada per la corrupció, la manipulació i l’omertà mediàtica, que ha estès la seva hegemonia fins als nostres dies, amb el breu i decebedor parèntesi dels tripartits.
Per això, l’acte del magistrat José de la Mata és tan important. Descriu perfectament com funcionava aquesta “organització criminal” que es va apoderar de Catalunya i atribueix als seus integrants un seguit de greus delictes que, pròximament, hauran de ser jutjats. La lectura d’aquest acte judicial m’ha reafirmat en el meu compromís professional i dona sentit històric a la tasca, sovint difícil i incompresa, que fem des d’EL TRIANGLE.
En aquests moments d’alegria pel deure acomplert, una constatació i un homenatge: si s’ha pogut acabar amb la màfia pujolista ha estat gràcies al valent testimoni de Victòria Álvarez, una dona que se l’ha jugada i que no ha tingut por de denunciar les malifetes de Jordi Pujol Ferrusola, el “capellà de la parròquia”. També un reconeixement a Montse Gassull, l’exregidora d’ERC de Torredembarra, marginada pel seu partit, que va fer el pas de denunciar la trama corrupta del 3%. Algun dia, aquestes dues dones tindran els honors públics que mereixen.
Josep Tarradellas va retornar a Barcelona l’any 1977 amb un missatge d’unitat, de futur i d’esperança. Continuo creient que Catalunya pot i ha de tenir un govern democràtic, net, transparent i al servei d’aquesta societat plural i barrejada. Aquest 16 de juliol passat marca un transcendental punt d’inflexió. Tinc 62 anys i no defalleixo.
