L’Espanyol, millor a Segona que salvar-se agònicament i afrontar canvis

Mr. Chen és el problema i la solució
A l’Espanyol només li queda refer l’equip i intentar tornar a Primera la temporada vinent

El descens del RCD Espanyol a Segona Divisió, segons com es miri, pot ser una solució, ja que els jugadors més ben pagats de la plantilla segurament es poden alliberar; és a dir, alleujar una càrrega econòmica molt important de fitxes i quedar-se el club només amb els jugadors que siguin competitius per a la Segona la temporada vinent. A més, l’LFP compensa el descens amb 20 milions d’ajuda per sostenir les fitxes ineludibles i la part dels ingressos de TV de diferència per estar en una categoria o una altra.

Aquest és un premi que només es contempla per al primer any a Segona Divisió. Amb els números a la mà, entre seguir a Primera salvant el descens de miracle i afrontar una renovació a fons, molt costosa, i baixar amb les condicions que ofereix la Lliga, a més d’un li ha semblat sospitós l’acomiadament d’Abelardo en el moment clau, com si abreujar l’agonia també entrés en els plans de l’accionista principal i majoritari, que l’últim mes ha desarmat l’executiu i la cúpula esportiva per reconstruir-ho tot de nou. Ara l’Espanyol té una oportunitat, segurament l’última.

Mr. Chen és el problema i la solució
Les pancartes de protesta contra la governança de Mr. Chen, aparegudes a l’estadi de l’Espanyol l’endemà de perdre i baixar amb derrota al Camp Nou, suggereixen l’últim, desesperat i feble alè social d’una entitat que ha deixat d’expressar la voluntat dels seus seguidors fa molts anys, segurament massa. Els 28 anys passats des que el club es va veure obligat a convertir-se en societat anònima esportiva han causat un desinterès participatiu profund, tot i que, mentre en va ser propietari Daniel Sánchez-Llibre, aquest va procurar mantenir l’aparença de ser un president sensible a les demandes, les inquietuds i la voluntat dels que havien estat socis i van passar a ser accionistes, sense cap pes en el Consell d’Administració, i finalment només abonats. Ja en temps d’en Dani, el magnat de les conserves, els abonats no hi pintaven res. 

Tampoc van aprovar que una empresa xinesa es quedés amb el club a canvi de cobrir un deute colossal. Una corporació de negocis a la qual l’afició de l’Espanyol només pot donar-li les gràcies per seguir existint. Fins i tot per seguir existint a Segona Divisió. Per això la sensibilitat que envolta el futbol en general comença a diluir-se o a perdre’s en l’oblit a força d’una realitat que tot ho mercantilitza en el nom del màrqueting i dels ingressos. La nova religió, però, acaba sent la pitjor de les receptes, com li ha passat al RCD Espanyol, un club que, per nombre d’abonats, volum d’afició, pressupost, història, instal·lacions i recursos hauria d’estar lluitant per jugar a l’Europa ­League cada temporada.

O no. L’Espanyol no és el primer club víctima d’una síndrome d’ansietat europea amb un efecte paradoxal que arrossega els equips a competir brillantment a Europa i baixar a Segona la mateixa temporada. Es dona freqüentment en equips que, després de molts anys de penúries i fora de l’elit, de sobte es veuen disputant la Champions o l’Europa League. Aquesta impossible alternança entre el cel europeu i l’infern del campionat domèstic condueix inevitablement a la bogeria i al desgavell absolut. Els errors són sempre els mateixos: no reforçar una plantilla poc acostumada al desgast de dues competicions tan exigents i donar per descomptat que la Lliga no serà un problema. Així, s’entra en una dinàmica irreversible i els canvis resulten ser el pitjor dels remeis. Ni un entrenador rere l’altre ni fitxar a l’hivern els jugadors que calien a l’estiu han millorat el rendiment ni evitat el desastre.

Al futbol, la clarividència per dissenyar un guió, creure-hi i mantenir-lo en les males ratxes de resultats és la clau de l’èxit. També la falta d’experiència ha condemnat el propietari xinès de l’Espanyol, incapaç de saber i entendre, com els seus assessors, que cada pas endavant costa un gran esforç i que la dificultat radica sobretot a mantenir i consolidar aquest esglaó abans de pensar a pujar el següent. La caiguda sol ser més gran i més greu. No és tan difícil d’entendre, però es requereix experiència, serenitat i prou personalitat. Res que li sobri a Chen Yansheng

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides