Srebrenica, vint-i-cinc anys després

Si vostè llegia periòdics l'estiu de 1995 recordarà la foto d'una dona amb un vestit blanc i una rebeca vermella. No se li veia la cara. S'havia penjat d'un arbre en les proximitats d'una base de l'ONU a Bòsnia. Va ser enterrada amb el rètol: "Desconeguda, Tuzla". La foto va aparèixer a mitjans de juliol de fa vint anys. Emir Suljagić escriu a Postals des de la tomba: "L'única pregunta que m'agradaria plantejar a tots els amics és si recorden on eren l'11 de juliol del 1995". Aclareix després que vol saber-ho per assegurar-se que "no han participat en la traïció. [Perquè] el que va passar a Srebrenica […] va ser una de les més grans traïcions de l'espècie humana". Uns deu mil homes van ser executats per les tropes sèrbies de Mladic després d'unes negociacions immundes amb el batalló holandès de Nacions Unides, encarregat de protegir la 'zona segura' de Srebrenica. Richard Hoolbroke va escriure que la no intervenció va ser el "major fracàs col·lectiu d'Occident".

David Rohde (End Game. The Betrayal and fall of Sebrenica) fa referència a un diàleg entre un oficial holandès i un serbi: – "Això em recorda a allò de fa cinquanta anys. Vostès em recorden als nazis". – "No em diguis nazi. El meu avi va combatre contra els nazis amb els partisans". L'oficial serbi estava furiós; un altre oficial holandès va tractar de justificar al seu col·lega: – "Està tan enfurismat perquè la seva família és jueva". Però l'oficial serbi no podia entendre aquesta reacció perquè no veia la relació. – "Entenc que el tipus es posi tan furiós però aquests no són jueus, són musulmans".

Vam trigar a adonar-nos de la magnitud d'aquella atrocitat. Samantha Power va escriure amb aquest motiu un meritori assaig ("A problema of Hell". America and the age of genocide). En ell refereix la visió de Clinton traslladada pel seu assessor Dick Morris: "Bòsnia s'ha convertit en la metàfora de la debilitat de Clinton". Power trasllada la impressió que a Clinton li preocupava més el dany que la caiguda de Srebrenica pogués causar a la seva presidència que la vida dels musulmans.

Joan Ringelheim, directora d'educació del Memorial de l'Holocaust dels EUA amb una part de la seva família exterminada pels nazis, mostrava la seva perplexitat quan va ser convidada a donar una conferència a Sarajevo: Què anava a dir-los als bosnians que estaven patint la catàstrofe mentre ella i altres americans estaven construint un museu per recordar un desastre anterior?

Sembla que un dels elements que va contribuir a canviar l'actitud de Clinton va ser la foto de la dona penjada. L’hi va mostrar el vicepresident Al Gore: – "La meva filla es va interessar per aquesta foto. Què li he de respondre? Per què estan passant aquestes coses i no estem fent res?"

Van passar mesos fins que vam saber que la dona era Ferida Osmanovic, una entre els 25.000 civils deportats de Srebrenica. Va passar quan es va mostrar la foto als orfes Damir i Fàtima (13 i 10 anys). L'havia fet el periodista Darko Bandic, avisat per uns nens; va dir que només va fer dues fotos perquè pensava que no interessaria a ningú. Es va convertir en un símbol. Damir i Fàtima havien estat deportats i van buscar sense èxit durant dies a la seva mare. Ferida havia dissuadit el seu marit de fugir per les muntanyes demanant-li que romangués a Srebrenica sota la protecció de les tropes de l'ONU. Els seus fills expliquen que amb els crits dels homes assassinats seva mare va perdre el cap; va saber que el seu marit mai tornaria.

Per a una part de la població sèrbia l'11 de juliol és el dia de l'alliberament o de la venjança sobre els turcs, com va dir Mladic; en altres paraules, una revenja de la caiguda de Kosovo el 1389, el mite el destí robat amb què Milosevic va incendiar els Balcans.

El model balcànic descansa en la segmentació tribal, renega dels valors compartits, desplega la retòrica de la guerra cultural sostinguda en una història al·lucinada i, des d'allà, engrana el conflicte intergrupal que, després d'un reguitzell de destrucció, il·lumina un nou subjecte polític.

El somni de la Gran Sèrbia va produir aquells monstres i desenes de milers de víctimes. Entre els milers de noms que recorda el granit de Potocari, el cementiri que acull els assassinats a Srebrenica, hi ha el de Selman Osmanovic. El model balcànic no és un endemisme.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides