En el llibre “Decadència de Catalunya, explicada per un xarnego” (2013), el susdit xarnego, Gregorio Morán, descriu Jordi Pujol com un home no corrupte: “Senzillament, no pregunta ni d’on surt el Lamborghini del seu plançó ni pels èxits empresarials de la floristeria de la seva senyora, per citar només el més vulgar i cridaner”. Dit d’altra manera: “No té cap afecció al diner, en té prou amb la que li té el seu entorn”. Aquest mirar a un altre cantó del president -no només en les corrupteles familiars, sinó i també en les del seu entorn polític més immediat (3%)- li acaba costant el que més envejava: passar bé i sense màcula a la història del país. Al llarg de la seva vida, Pujol va atresorar mèrits suficients per ocupar un lloc d’honor en els llibres d’història, un daurat racó que sempre havia somiat, però la debilitat o l’arrogància o les dues coses alhora li van espatllar la biografia.
El passat dimarts, dia internacional dels arxius, el president Pujol va complir 90 anys. Per commemorar l’efemèride, els seus el van obsequiar amb una pàgina web a on el pujolisme li aboca encesos elogis, també s’hi cola algun retret. Tot plegat amb un doble objectiu: pagar els favors prestats i ressuscitar la figura del repudiat president. Així, entre els elogiadors destaquen dos consellers del Govern, Damià Calvet i Miquel Buch -opositors ambdós a la candidatura postconvergent- i exconsellers de distintes dècades i rellevàncies, com Francesc Homs, Santi Vila, Boi Ruiz, Josep Maria Cullell o Joan Guitart. Torna el pujolisme després d’una llarga hibernació, que va iniciar-se quan el president va confessar el 25 de juliol de 2014 haver amagat durant anys a Andorra una “deixa” del seu pare, el financer Florenci Pujol. Una confessió que, com després se sabria, era només l’iceberg d’un entramat financer que acaba esquitxant el nombrós clan Pujol. La vergonya que l’escàndol va generar en el seu moment sembla que desglaça i dels caus surten de nou els pujolistes de tota la vida. Mentrestant, el president manté l’exili entre el seu pis de ronda de General Mitre i la casa de Queralbs.
Paradoxes de la vida, l’aniversari de Pujol coincideix en el temps amb l’anunci de la Fiscalia que investigarà un coetani del president, el rei emèrit Joan Carles I, per les comissions de l’AVE a La Meca. Cauen així d’una vegada per totes els inviolables? Aquests dies s’ha reobert l’ocurrent debat sobre com passarà a la història el president Pujol. Ha quedat clar com hagués volgut ell passar-hi, però en realitat, com serà? Deia en el seu al·legat d’autodefensa final un altre il·lustre inviolable, Fidel Castro, que la història l’absoldria. Absoldrà la història Pujol? La veritat és que la biografia del longeu president català no està acabada i fa l’efecte que s’és a temps d’espatllar-la encara més. Així, es fa difícil discernir si la misèria acabarà tapant l’estadista o a l’inrevés. Ara que li dediquen poemes, em ve al cap aquella aristotèlica frase: “La història explica el que va succeir; la poesia el que havia de succeir”.
