El matí del 8 de març vaig repetir el ritual de cada diumenge. Vaig passar pel quiosc vaig comprar el diari i vaig anar al bar del Juan a esmorzar. En Juan vés a saber com es diu de debò. És el nom amb què el coneixem els clients. A la dona li diem Rosa. Tots dos són xinesos i es fan dir així. Al seu fill petit li han posat Jose. Suposo que l’han batejat així perquè el conec de ben petit. Vés a saber!
Quan vaig entrar per la porta del bar, vaig escoltar la frase de cada setmana: “El de sempre?”. I vaig dir que sí, clar. “El de sempre” era un entrepà petit de pernil dolç, una aigua i un cafè. Temps enrere, quan encara no m’havien donat atacs de pedra al ronyó, en comptes d’aigua em prenia un vichy. Per prescripció d’amics o per superstició vaig fer el canvi. Després d'esmorzar i de llegir algun dels diaris que hi havia al bar m’acomiadava fins la setmana següent després d’intentar conversar amb el Juan o la Rosa, amb les enormes dificultats que les barreres idiomàtiques posaven entre nosaltres,
Un dia d’aquests he de tornar al seu bar. De moment no m’atreveixo. Quan hi vagi, segur que el Jose estarà irreconeixible. En nens tan petits, tres mesos són una eternitat. Potser ja no es tira per terra o s’escapa del control dels pares. Un parell de vegades vaig haver d’anar a buscar-lo quan fugia aprofitant que els seus pares estaven enfeinats.
Un dia d’aquests he de vèncer la por, la mandra i la comoditat en la qual m’he instal·lat des de que ens van confinar i tornar a esmorzar “el de sempre”.
En aquests prop de tres mesos he descobert que es poden fer moltes activitats periodístiques i docents sense sortir de casa. He après a utilitzar sistemes digitals per fer entrevistes en la distància i per mantenir reunions amb una vintena d’estudiants universitaris des de l’ordinador de la meva habitació de treball. Però tinc clar que aquell món millor possible que reivindicàvem i que encara anhelem no es pot construir tancat cadascú a casa seva. Aviat hauré de tornar a sortir al carrer per mirar d’ajudar a aquesta causa. No pot ser que la por, la mandra i la comoditat acabin imposant-se'm.
L’única rutina que vull mantenir és la d’anar els diumenges al bar de’n Juan i prendre’m “el de sempre”. Un d’aquests dies la reprendré.
Un d’aquests dies. De debò!
