Va ser aixecar-se la quarantena, ni que fos parcialment, i van emergir de les seves llars milers de nàufrags. Per definició, el nàufrag és algú que ha sofert l’enfosament del seu món i que, passada la tempesta, busca desesperadament alguna cosa, una resta a que aferrar-se. El mateix ha succeït ara: tan bon punt es van alleujar les restriccions, els nàufrags del confinament es van llençar al carrer buscant ansiosament restes del naufragi, és a dir, de la seva antiga vida. Alguna cosa que els confimés que, malgrat tot l’ocorregut, el seu món seguia allà, incòlume.
Però resulta que no, que el seu món, almenys de moment, està desconjuntat, ja no existeix: el bar a on solien anar de canyes, aquell restaurant que tant freqüentaven, han tancat fins a nou avís. I no se sap en quines condicions ignominioses reobriran. Amb gent asseguda a un mateixa taula guardant les distàncies? Darrera mampares de metacrilat? Això, si és que reobren. Departir gaudint de la proximitat física d’un amic, un veí o un familiar. Tocar-se, abraçar-se, donar-se la mà. Tot això, que semblava tan natural i consubstancial a una vida digna d’aquest nom, ara és una temeritat, un esport de risc, un envit a la mala sort. A l’anglosaxó, la pandèmia no ha fet més que reafirmar-lo en aquella distància social que caracteritza la seva cultura i que porta interioritzada des del bressol. Però què hi ha de les cultures de contacte com la nostra? Quant temps suportarem mirar-nos amb aprensió, tot mesurant les distàncies? Nosaltres, precisament, que som una civilització de la pell, dels sentits?
El pitjor és la incertesa. No només perquè en aquest cas, a diferència d’una guerra, l’enemic és invisible i difícil de fixar, la qual cosa augmenta notablement l’angoixa. Si no també per la manca d’un horitzó final visible: La vacuna encara és lluny. Llavors, fins quan durarà tot això? Fins i tot si remetés el virus en primera instància, qui ens garanteix que no hi haurà un rebrot i haurem de reviure el mateix malson? Òbviament, aquí el mecanisme de l’autoengany -aquest pilar bàsic de l’instint de supervivència humà- és qui agafa les regnes, tot tranquil·litzant el nostre esperit amb la simple idea de què algun dia, indefectiblement, tot tornarà a ser igual. I tan bon punt ens assalten els dubtes, l’autoengany crida a l’ordre, activant automàticament el sentiment d’irrealitat, el mateix que ens va envair quan es va decretar l’estat d’alarma: les coses no poden ser així. Perquè? Doncs perquè només existeix una realitat, única, permanent i estable: la 'normalitat'. I, per tant, algun dia tot ha de tornar al seu estat normal.
Això, òbviament, ens passa sobretot als occidentals, perquè les nostres potents economies han fet de les nostres vides quelcom previsible i segur. Avorrit potser, però segur. Una vida on la mort sempre és una cosa que els passa als altres, a llocs llunyans, gestionats per personal especialitzat. Res a veure, per descomptat, amb llocs improbables com Bangla Desh o Somàlia, on la mort és omnipresent i la vida és allò que succeeix entre epidèmia de fam i epidèmia de fam. Els seus habitants saben prou bé -i ho saben des que neixen- que tot és incertesa, que cada dia pot ser l’últim sobre la terra. A nosaltres, viure en aquesta lliga ens resulta intolerable. No debades hem construït potents dics per a reduir al màxim la duresa i l’atzar de la vida. Però avui una urpada imprevista ha esborrat aquesta ficció. I d’aquí el nostre neguit.
Potser estem inaugurant un temps nou. En tot cas, trigarem a valorar aquesta crisi en tota la seva magnitud. És un fenòmen tan polièdric, que abasta tants aspectes de la vida humana, que durant un temps els arbres no ens deixaran veure el bosc. Hauran de passar els dies, haurem d’adquirir aquell "sesgo restrospectivo” de què parla Pedro Sánchez (feliç expressió que sospito utilitza de vegades com a parapet o barrera contra qualsevol acusació de manca de previsió del seu govern) per a valorar el fenòmen en tota la seva envergadura. Tanmateix, la pandèmia ja ha assolit una fita: fer que ens enfrontem a nosaltres mateixos, nàufrags. A un dilema. A decidir. Retallades o desepesa pública? Civilització voraç o sostenible? Globalització o tribu? De moment, Barcelona mai va tenir un aire tan net ni uns capvespres tan bonics. Un estudi de la Universitat Politècnica de València revela que la ciutat va reduïr la seva contaminació un 83% durant la quarantena.
Decidim.
