Recordar el passat per millorar el futur

Després de diversos dies sense trepitjar el carrer, vaig sortir a donar un tomb pel barri barceloní de Sant Andreu, zona on resideixo des que vaig néixer. És molt possible que durant el trajecte em creués amb persones conegudes que no reconegués per les mascaretes. El pas del temps, suposo, ens acostumarà a aquesta nova realitat. Al cap d’una estona caminant, em vaig creuar una senyora, força coneguda al barri, que viu al carrer. No duia mascareta ni cap protecció. Anava, com habitualment, traginant un carro ple de bosses. Sovint passa hores a la biblioteca del barri o bé als bancs de les estacions de metro durant els mesos d’hivern. Què deu fer aquests dies? On deu anar? Són algunes de les preguntes que em vaig fer només veure-la.

El cas d’aquesta senyora, juntament amb les persones que recullen menjar dels contenidors dels supermercats quan aquests tanquen al vespre o les famílies que són desnonades dels seus habitatges, entre moltes d’altres realitats, són la cara més lletja d’una societat que ha evidenciat no haver dedicat prou recursos públics a l’estat del benestar. En aquest sentit, la pandèmia ha mostrat que les persones vulnerables ho seran cada cop més. Cal revertir aquesta dinàmica que ja estem veient amb els nostres propis ulls. És deure de les administracions públiques evitar que això sigui així, però caldrà també la col·laboració i cooperació de la ciutadania i de les entitats socials. Unes entitats socials que han dut a terme una enorme tasca aquests dies en plena crisi sanitària.

El coronavirus ha colpejat fortament totes les societats mundials, però també ha mostrat que algunes poblacions tenien més consciència social de la importància de l’educació, la sanitat o les residències de gent gran que d’altres. Tot i això, el cert és que la Covid-19 ha afectat a tothom en graus i intensitats diferents.

A Catalunya, tot i que molts col·lectius socials i alguns grups polítics han advertit els darrers anys de la importància de tenir uns serveis públics forts, la realitat és que el debat públic ha estat pràcticament monopolitzat per l’encaix territorial de Catalunya a Espanya i de totes les seves derivades. El problema polític no està resolt i l’estat del benestar català ha quedat esquilat els darrers anys per les fortes retallades pressupostàries i les constants privatitzacions de centres de salut.

Qui ens garanteix que, després de la crisi sanitària, el govern català invertirà el que correspon en sanitat, educació o dependència? Qui pot assegurar que no retallaran més personal sanitari i no tancaran plantes d’hospitals? Si bé és cert que Quim Torra el 2012 no era diputat ni formava part del govern, la realitat és que l’espai polític de CDC ha estat reemplaçat pel de Junts per Catalunya, del qual el president català n’és un dels artífexs. A més, Torra ha adoptat diferents compromisos sobre el seu objectiu polític, però encara és hora que es comprometi pel dia a dia de les persones, que és el que realment afecta el benestar d’una societat.

És curiós que l’expresident Artur Mas, que sempre surt en els moments importants 'de país', no hagi estat capaç de reconèixer, en alguna d’aquestes aparicions polítiques, que van abandonar i malmetre l’atenció de les persones, i especialment la de les famílies i llars més desfavorides. Ara bé, si digués això, deixaria en una posició molt compromesa als postconvergents de cara a una convocatòria electoral autonòmica. I això no li interessa a ell, que sempre està disposat a tornar a la primera escena política, ni al seu espai polític, que no vol veure ni en pintura la conformació d’un nou govern progressista a Catalunya. Però els errors en política cal assumir-los. Demostren honestedat i transparència. I a Catalunya en els últims anys no hi ha hagut ni una cosa ni l’altra per part dels diferents executius autonòmics ’convergents’.

No obstant això, el pessimisme s’imposa: si per la trucada amb el micròfon obert durant la reunió de la Mesa, el vicepresident del Parlament, Josep Costa, no només no ha assumit l’error i ha dimitit, sinó que ha creat un relat alternatiu del que han ofert la majoria de mitjans de comunicació, com assumiran les retallades en matèria sanitària o la deixadesa de les residències de gent gran que han afectat centenars de milers de persones els darrers anys?

Les problemàtiques socials actuals són d’una enorme complexitat i, sent realistes, ni amb la millor voluntat política i social del món es resoldran d’un dia per l’altre. Cal, abans que res, voluntat política per resoldre els problemes que afecten a la ciutadania. I sense voluntat, difícilment la realitat canviarà. Tampoc, malauradament, la de la senyora que viu al carrer i que em vaig creuar fa uns dies. Els governants no haurien de perdre de vista que de vida només n’hi ha una i que cal dedicar el màxim de recursos públics perquè la qualitat de vida de tothom millori. També la dels més desafavorits.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides