Tornen sorolls que havien desaparegut els darrers dies. El de l’ascensor de casa en marxa, per exemple. Feia molt temps que només l’escoltàvem esporàdicament. O ni això. Hi havia dies en què no l’escoltava gens. I el cas és que l’havíem reparat no feia massa. Molts veïns tornen a utilitzar-lo. Jo, no. Diuen que el virus s’està una bona estona tombant per l’aire fins que decideix caure al terra. No penso posar-li fàcil enxampar-me.
Hi ha un altre ascensor que feia molt més temps que el nostre que no funcionava bé. És l’ascensor social, aquell que se suposa que ha de permetre que les persones de classes humils puguin pujar en l’escala social i accedir als llocs més elevats a nivell de retribucions econòmiques, de prestigi públic o de formació intel·lectual i professional. Aquest ascensor funciona molt malament. Només ha estat útil per col·lectius molt reduïts i a molt pocs països. El sistema no dóna per més. Millor dit, el sistema està concebut perquè funcioni d’allò més justet perquè els que aspiren a beneficiar-se’n no tirin la tovallola i es revoltin i els que viuen als pisos de dalt d’aquesta escala no pateixin per perdre el seu lloc de privilegi.
La pandèmia de la Covid-19 apunta directament a espatllar definitivament aquest ascensor. Tot i que el coronavirus que causa aquesta malaltia no entén de fronteres físiques sí que està a la base d’una crisi econòmica i social que perjudica les persones i les comunitats més vulnerables. Els nivells d’atur i de precarietat laboral i vital s’han disparat. El sistema que hem tingut fins ara, inclòs l’ascensor que ens venia, no servien per avançar cap a una societat més justa. Retallava serveis bàsics com la sanitat i l’atenció social en comptes de retallar les distàncies entre el benestar dels rics i els pobres. Ara, és evident que no podem confiar en ell per fer front als efectes terribles d’aquesta crisi en la ciutadania més exposada a la pobresa i a les dificultats per accedir a un nivell de vida digne.
Perquè l’ascensor social funcioni cal girar com un mitjó el sistema que tenim. No tant perquè els pobres pugin a l’àtic i els rics baixin a l’entresòl. D’entrada, potser ens podríem donar per satisfets amb habitatges amb només tres o quatre plantes fins que un bon dia visquem en uns de nous on no ens calguin ascensors de cap mena.