Nàmaste

Nàmaste (‘m’inclino davant teu’) és una salutació de l’Àsia del sud, originària de l’Índia, que s’utilitza tant per a dir “hola” com per dir “adéu”. S’acompanya d’una lleugera inclinació del cap i es fa amb els palmells de les mans units entre si per sota de la barbeta o per sota del nas o per sobre del cap. A occident es va popularitzar en el context de les pràctiques de ioga. El nàmaste -en japonès, gassho- podria ser una alternativa viable a la tradicional encaixada de mans, tan estigmatitzada pel coronavirus.

El bitxo es propaga en part gràcies a vells costums occidentals, com l’encaixada de mans, els petons a les galtes o les abraçades, el contacte físic, en definitiva. Llavors, almenys fins que l’amenaça remeti, la societat se les empesca per trobar alternatives. La ‘salutació de Wuhan’, el toc d'un colze contra un altre, és una de diverses formes de dir 'hola' sense recórrer al ‘xoca-la’. N’hi ha que fan el mateix, però xocant els peus, o inclinant el cap o arquejant les seies o picant l’ullet. La qüestió és que no hi hagi contacte o que aquest sigui mínim i inofensiu. Saludar-se sense tocar-se esdevé un hàndicap que en cultures mediterrànies com la nostra pot resultar castrant.

Fa poc més d’un mes, només, que el ministre de l’Interior alemany, Horst Seehofer, li va negar l’encaixada de mans a la cancellera Angela Merkel per esquivar el coronavirus. Un gest que va fer la volta al món, resumia en una imatge la nova realitat. Així, va ser ahir que ens tocàvem per dir-nos “hola” i ja sembla que faci segles. El maleït virus que mata éssers estimats i regira els calaixos dels nostres costums no és un virus pusil·lànime; ha vingut a fer mal i  ho fa amb una ferocitat aclaparadora. No li coneixem la data de caducitat i això, desenganyem-nos, crea desassossec. Ara ja sabem què no hem de fer, i ja només ens falta saber què hem de fer.

Vull pensar que després de la tempesta tornarà la calma, però ho desconec. Vull pensar que, mediterràniament, tornarem a les encaixades i al petoneig sense restriccions, però ho ignoro. A mi m’encaixa aquesta efusió tan nostra, marca de la casa llatina. Mentrestant, manllevarem amb respecte i de manera provisional el nàmaste oriental, que ens inclina davant l’altre. Probablement ho farem amb guants i mascareta durant un temps indefinit. Però, després voldria tornar al llibre albir, i poder triar entre encaixar o no les mans de l’altre, almenys disposar d’aquesta llibertat. Com deia aquell: “Dona’m la teva mà. Veus? Ara tot pesa la meitat”. Nàmaste…

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides