No és la fi del món (només és un parèntesi)

La producció i el comerç de béns –tret dels relacionats amb l’alimentació, el material sanitari i els serveis bàsics (energia, aigua, telecomunicacions…)– han quedat greument tocats per la pandèmia del coronavirus. I tot fa preveure que aquesta situació de paràlisi s’allargarà fins que no hi hagi un tractament farmacològic contra la Covid-19, com passa, per exemple, quan ens constipem, i es descobreixi una vacuna que freni en sec la seva expansió.

No dubto que la ciència serà capaç de trobar i fornir, més d’hora que tard, aquestes dues fórmules, cabdals per afrontar amb garanties la catàstrofe humanitària que patim. Mentre no arriba aquest moment, el més sensat és perllongar el confinament preventiu de la població i focalitzar tots els esforços en l’atenció als malalts per mirar de salvar el màxim nombre de persones. Això requereix que els treballadors de la primera i la segona línia d’aquesta batalla disposin de totes les proteccions necessàries per poder desenvolupar la seva imprescindible tasca amb plena seguretat i que els hospitals tinguin tots els equipaments que calen per intentar guarir els contagiats. 

El retorn a la “normalitat”, per molt bona voluntat que hi vulguem posar, és impossible. Fins i tot els països que, aparentment, han aconseguit limitar l’impacte del coronavirus –com poden ser la Xina, Corea del Sud, Taiwan o Alemanya– es rendiran a l’evidència que la represa econòmica és un miratge, ja que els circuits mercantils –especialment, el comerç internacional- estan obturats.

De què serveix continuar fabricant cotxes, avions, neveres, mobles, ordinadors, perfums… si la humanitat està espantada i l’únic que intenta és preservar la salut i la vida? Per instint bàsic de conservació, els hàbits de consum de la gent han quedat reduïts al mínim imprescindible i, en aquest context traumàtic, la maquinària que fa rutllar el sistema productivista/capitalista ha quedat gripada.

El més intel·ligent i el més pràctic és acceptar que estem en un parèntesi i que no el tancarem fins que la població mundial no recuperi la certesa que es pot moure, treballar i viatjar amb seguretat. És important portar mascaretes, emprar guants, rentar-se les mans per protegir-se i fer tests massius, però és evident que això no és la solució: és un pedaç.

A situacions excepcionals, respostes excepcionals. Mentre duri aquest parèntesi, els governs de tot el món han de tenir dues prioritats: guarir els malalts i garantir que totes les persones tenen els mínims vitals coberts (habitatge, alimentació, higiene i subministraments bàsics). Bé sigui amb l’ingrés d’una renda de subsistència, bé repartint gratuïtament els aliments als qui ho necessitin. 

Les empreses i els mercats han d’assumir aquesta aturada forçosa. És qüestió de vida o mort. Els polítics han de fer valer la força que els dona la representativitat democràtica per imposar les prioritats que compten per fer front a aquesta emergència col·lectiva. Els diners, en aquesta conjuntura excepcional, tenen menys “valor” que mai i els bancs centrals n’han de produir tots els que calguin perquè tothom en tingui per poder subsistir i sobreviure.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides