Etnocentristes, analitzem el món des de la nostra particular visió de les coses. Els nacionalistes, de manera patològica. Quelcom que ens impedeix veure la realitat, com així ho està posant de manifest la Covid-19.
A partir d'elements, a vegades dispars, pelegrins, accessoris…, cartografiem l'univers, segons el nostre gust i mesura. En el centre, nosaltres, l'important; el cel, diguem. En les antípodes, l'infern, allò llunyà, inintel·ligible i perillós. Enmig, un caleidoscopi de pintoresques percepcions. Sempre, des de la superioritat. Cosa que, segons Wikipedia, es reflecteix “en els exònims pejoratius que es donen a altres grups i en els autònims positius, que el grup s'aplica a si mateix”.
L'etnocentrisme, com el masclisme, la xenofòbia, el nacionalisme…, té una mica d'atàvic. Gravita en molts de nosaltres, encara sense saber-ho. Fer-li front implica assumir-ho i mantenir la guàrdia de manera permanent. En cas contrari, continuarà actiu i replicant-se, com el virus tan a la moda. Malinowski va plantejar la necessitat que la ciència ha de transcendir l'etnocentrisme, propi del científic com a individu.
Quan va saltar la notícia del focus infecciós a la Xina, la composició de lloc (etnocentrista) occidental no va anar un pam més enllà del tòpic: cosa de xinesos mancats d'higiene, amuntegats… En qualsevol cas, una cosa llunyana que de cap manera podria arribar fins al nostre cel privilegiat. L'imaginari ens dibuixava una Xina tòpica, hereva de les aventures de Tintín, on només es menja arròs i, a vegades, els gossos…
Després, a mesura que la informació va anar creixent, com els dos conills de la rondalla d’Iriarte, es va començar a discutir si això de la Xina eren llebrers o podencs. A mesura que s'engreixava, la bola mediàtica incorporava més i més tòpics, mentides, tergiversacions…, no desproveïdes, clar, sinó tot el contrari, de fòbies. El “perill groc” va tornar a ensenyar l'orella quan, per exemple, el comandant en cap dels Exèrcits USA contra la Pesta, no perdia ocasió de parlar del “virus xinès”, que el mateix serveix per a referir-se a l'agent infecciós, pròpiament dit, com al règim del país.
D'aquí al deliri, un pas. “El coronavirus va ser propagat expressament pels mateixos xinesos per derrotar econòmicament Occident i quedar-se les seves empreses a preu de saldo. Magistralment diabòlic”, entona un cor forassenyat, en el qual sobresurten veus solistes com la de Donald Trump. Tampoc falta qui, des de la seva particular paranoia, atribueix el mateix als ianquis o aquí, en aquest indret, sense anar més lluny, als espanyols.
Quan les televisions van començar a difondre imatges de Wuhan, encara que tendencioses, alguna cosa no encaixava. Gratacels, il·luminació, avingudes…, pròpies d'una moderna ciutat, poc tenien a veure amb l'eixam de culís pul·lulants que circulava pel nostre món fantàstic. Les mesures de confinament, que ni en els nostres pitjors somnis imaginàvem poguessin afectar-nos, es van atribuir a l'autoritarisme del govern xinès i a la proverbial obediència de la seva població. Quelcom semblant comencem a objectar respecte a la utilització de les dades en la lluita contra l'epidèmia: el gran germà de la dictadura xinesa, atemptat a la privacitat… En realitat, amb cara pròpia del bufó de Calabacillas, no ens explicàvem, i seguim sense fer-ho, com els xinesos i no només ells, utilitzen les tecnologies digitals contra la malaltia.
En fi, més que practicar encensoris, que adormen la ment i esborren la consciència, podríem aprofitar aquests dies de recolliment per a desprendre'ns, encara que sigui una mica, de la motxilla de brossa etnocentrista que arrosseguem. Obrir els ulls a una realitat, la nostra de cada dia, que resulta fascinant. I assabentar-nos, en fi, que, per exemple, la Xina no és només una botiga de tot a 100, ni els xinesos un eixam difús, productors de virus, sinó tot el contrari.
