Al meu barri hi ha un restaurant que regenta un holandés. Quan ens trobàvem solíem parlar de futbol i de les complicades relacions entre els flamencs i els valons a la veïna Bèlgica. No sé quan ens tornarem a veure. No sé si quan la pandèmia afluixi tornarà a obrir el seu local i si jo m’atreviré a deixar-m’hi caure, amb la por de contagiar-me que tinc al cos. Però ben segur que si tornem a parlar el primer tema que sortirà a la conversa és l’oposició del govern del seu país a ser solidari amb els països que, com Espanya i Itàlia, demanen ajut a la Unió Europea per fer front als efectes desastrosos de la pandèmia sobre les seves economies i societats. La veritat és que no sé què em diria. Voldria pensar que es posaria del nostre costat i criticaria la posició del govern holandès.
Joseph de Maistre, un polític i filòsof que estava contra la revolució francesa de finals del segle XVIII, va escriure allò de que “cada poble o nació té el govern que es mereix” i, ja al segle XX, un altre francès, l’escriptor André Malraux, va matisar la frase: “No és que els pobles tinguin els governs que es mereixen si no que la gent té els governs que se li assemblen”.
Els holandesos s’assemblen al seu primer ministre, Mark Rutte, o al seu ministre de Finances, Wopke Hoekstra, de qui el primer ministre portuguès, Antonio Costa, va dir que tenia un discurs ‘repugnant’ durant la crisi de la pandèmia? Els catalans ens assemblem a Quim Torra o Miquel Buch? Els espanyols, a Pedro Sánchez o Pablo Iglesias? Els ciutadans dels Estats Units a Donald Trump? Els britànics a Boris Johnson?
El virus no entén de fronteres, diuen molts amb raó. Però cada país busca solucions per separat i compta els seus propis morts. Hi ha ciutadans i governants que, enlloc de solidaritzar-se amb els països, ciutats i comunitats que tenen més morts a causa de la Covid-19, miren de posar el dit al seu ull i acusar-los de ser negligents, incompetents o, fins i tot, criminals.
Els ciutadans no són millors o pitjors si el seu país el governa Barack Obama o Donald Trump, Pasqual Maragall o Artur Mas. Hi ha un munt d’holandesos que s’avergonyeixen del comportament del seu govern i que apel·len al “No ens representen” del 15M. És en aquests holandesos en qui hem de confiar per construir la Unió Europea que posen en perill Rutte o Hoekstra.
Tirar la tovallola i caure en l’estereotip de que els holandesos són així o aixà és la pitjor actitud que podem adoptar ara. Els catalans estem acostumats a que ens posin etiquetes amb les quals no ens identifiquem. De catalans, espanyols i holandesos n’hi ha de molts colors i tarannàs. Que el present i el futur de tots plegats sigui millor i més esperançador depèn de que, com el virus, deixem de costat les fronteres i ens centrem en buscar les solucions que les nostres societats i el conjunt del planeta necessiten.
Els polítics passen. Les persones queden. I han de ser majoria les que optin per la fraternitat i la justícia social perquè els seus governs se’ls assemblin.
