D'entrada, la Covid-19 no ens canvia. Es limita a intervenir, a través dels nostres cossos, en les coses. Modifica dràsticament l'entorn. Potser amb el temps, apresa la lliçó, comencem a virar el rumb. Mentrestant, el que vam ser abans del virus, continuem sent-ho durant i, previsiblement, després. Exemples, a palades.
“Geni i figura fins a la sepultura”, diu molt expressivament aquest adagi, referint-se als qui, passi el que passi, inclosa l'acció dels quatre genets de l'Apocalipsi, no canvien ni de caràcter (geni), ni de figura (aparença). És més, no falten els qui en moments de tribulació magnifiquen els seus trets més extrems, fins a caure en el deliri. Així, se'ls acaba veient millor el plomall.
Del general al particular. Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica, va començar mofant-se del coronavirus; va continuar utilitzant-ho com a arma llancívola contra la Xina; després va plantejar el dilema entre la vida i els dividends, i ha acabat erigint-se en comandant en cap de la guerra contra l'epidèmia. Tot un exemple de nacional-essencialisme, al qual es va sumar entusiàsticament la seva fotocòpia britànica Boris Johnson que, graciós, va proposar que la “naturalesa actuï”; és a dir, que la parca s'emporti per davant a qui sigui, sense posar-li fre. Com en l'economia ultraliberal, vaja.
Per altres latituds, més del mateix. El president de Filipines, Rodrigo Duterte, ha ordenat que es dispari a matar als qui violin la quarantena. Ja ho va fer contra els qui la seva policia considerés traficants o consumidors de drogues. Balanç: 5.000 morts. Jair Bolsonaro, president del Brasil, i amic del comandant en cap, va qualificar el coronavirus de “gripeta”, i va acusar els governadors de “destructors de feina” per prendre mesures de contenció. Res nou sota el sol, em casa do canalha.
En la variable, diguem, miserable, del geni i figura, s'emporta la palma Victor Orban, primer ministre d'Hongria que, aprofitant-se de la pandèmia, ha rematat la feina del que venia preparant fa temps: dotar-se de poders extraordinaris indefinits, carregar-se la democràcia, amb la complicitat, del Partit Popular Europeu. A Vladimir Putin, president de la Federació Russa, l’ha enxampat la Covid-19 en plena feina fent el mateix. Mark Rutte, del Partit Popular holandès i primer ministre dels Països Baixos, egoista i insolidari, s’ha negat en rodó a crear un bo europeu per a fer front a l'epidèmia. Plou sobre mullat.
Per a geni i figura, la de Joaquim Torra, president de la Generalitat, que, des del minut zero del coronavirus, atent al cant monocorde del seu canari mental, es va dedicar a posar bastons a la roda del Govern espanyol, advocant per un programa català genuí contra l'epidèmia, assessorat per Bonaventura Clotet, promotor d'un manifest en la mateixa línia, qualificat d’"indecent” per l'epidemiòleg Miquel Porta. No es queda enrere, sinó tot el contrari, Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, que acusa els madrilenys d'haver propagat el coronavirus. Clara Ponsatí va tuitar “De Madrid, al cel”, referint-se, amb escarni, a la gent que estava morint a Madrid. Carles Puigdemont li va riure la gràcia des del seu cau de Waterloo. I un tal Albert Donaire, que llueix el pompós títol de coordinador de la sectorial de l’ANC dels Mossos per la República, filant encara més prim de la ignomínia, ha cridat a proclamar la república catalana quan se superi el coronavirus.
En fi, perles del cercle viciós (replicant, com el mateix virus), que no va començar a Wuhan sinó en altres latituds, i molt abans. Un anell de gent, amb noms i cognoms que, com diu Voltaire, citant a Zoroastre, “troben l'ocasió de fer el mal cent vegades al dia, i la de fer el bé una vegada a l'any”. No resulta arriscat preveure que l'endemà de l'epidèmia aquí seguiran, fins i tot amb ànim redoblat (també diuen que es reinventarà capitalisme), sinó bufa algun vent purificador que se'ls emporti de la Història, d'una vegada per sempre.
