Vaig fer cap a Nova York després dels atemptats de l’11-S, en què van destruir les torres bessones. Una de les coses que més em van cridar l’atenció és la devoció dels novaiorquesos pels seus bombers. Vaig pensar que aquests havien substituït les velles icones de la cançó, de l’esport o del cinema. Se’ls mirava amb respecte per allà on passaven. I ja no us explico l’extrema reverència que destinaven als supervivents del parc de la zona zero, a pocs metres de les torres. Ara, aquelles imatges em retornen amb insistència. Especialment, quan surto al balcó cada dia a les vuit del vespre per afegir-me als aplaudiments pels sanitaris, extensius a tants altres cossos essencials. Els essencials s’han convertit en els nostres bombers.
No he estat mai mitòman. Així, a l’habitació d’adolescent no hi havia el pòster del Che Guevara, ni la carpeta de l’escola estava folrada amb una imatge de Marilyn Monroe, ni res que se li assembli, tret d’alguna figura d’en Tintin, crec recordar. Tot i això, entenc que si ara hagués de penjar un pòster, o folrar una carpeta o recrear una figura, els herois i heroïnes serien els metges i infermeres que s’han posat a primera línia de foc en la lluita contra el coronavirus, arriscant així la seva vida.
Quan això acabi -algun dia haurà de ser…- els haurem d’homenatjar més enllà dels aplaudiments nostres de cada dia. Alguns, com tants ‘civils’, perdran la vida a mans del maleït virus. Estan fets d’una fusta especial i la seva devoció per la feina és francament encomiable. Res ha acabat, ni res fa pensar que ho hagi de fer a curt termini, però la gratitud ja és, passi el que passi eterna. Amb això no vull dir que no s’hagin d’analitzar i corregir els errors que s’hagin pogut cometre.
D’altra banda, com a Nova York, Catalunya ha tingut a Igualada i a la Conca d’Òdena en general, la seva particular zona zero. I com aquells bombers novaiorquesos, els sanitaris d’aquesta zona doblement confinada són uns superherois. La seva capa és una bata blanca o verda, els seus antifaços les mascaretes i els poders sobrenaturals els de cuidar i curar malalts, i aquests dies se n’estan fent tips i en circumstàncies extremes.
Serveixi, doncs, aquesta columna d’opinió d’avui com a sentit homenatge als professionals sanitaris i altres essencials d’Igualada i la Conca d’Òdena, i del món en general. Com diu l’escriptora estatunidenca Cassandra Clare (pseudònim de Judith Rumelt), “els herois no són sempre els que guanyen. A vegades són els que perden, però continuen lluitant, i segueixen aguantant. No es rendeixen. És el que els converteix en herois”. Nos us rendiu.
