Igualada, en terra de ningú…

Com renyaven els pares antics als seus fills bellugadissos: “T’he avisat, si després caus, et pico”. No és prou desgràcia caure, pensava jo, que a sobre et castiguin. Una mica va ser aquesta la sensació que vaig sentir dimecres al vespre, mentre escoltava el conseller d’Interior, Miquel Buch, amb aquella veu de Satanàs dels Pastorets, dient que el confinament d’Igualada i la Conca d’Òdena no només es prorrogava, també s’extremava. Els de dins del confinament sabíem des del primer moment que catorze dies serien insuficients. Per tant, l’ampliació no ens agafava amb el pas canviat. En tot cas, sorprèn més la sol·licitud de confinament total. De fet, de manera inicial, l’aïllament  ja va ser quasi total, però la pressió dels industrials de la zona, que legítimament volien salvar els seus negocis, va fer que les autoritats competents obrissin un ‘check point’ per entrar i treure mercaderies; sense això, era inútil mantenir les fàbriques obertes. Els industrials van respirar alleujats davant la flexibilització del confinament. Alguns ho van verbalitzar amb eloqüència: “Això salvarà moltes empreses”. Llavors, ara la pregunta oportuna seria: Si allò salvava empreses, això les mata? De moment, no caldrà respondre a aquesta pregunta per què el confinament es deixa com estava.

Qui demana donar-li una volta més al confinament és el Govern català que, esgrimint el desastrós balanç de víctimes, entén que no hi ha més sortida. Però, qui té la paella pel mànec és el Govern espanyol que, empunyant l’estat d’alarma, descarta el tancament total per incert i prorroga l’actual situació. Entre la població no hi ha unanimitat, però la balança sembla decantar-se lleugerament del cantó del confinament més extrem, amb la idea, més o menys quimèrica, de ‘com pitjor, menys temps’. I és que a la gent l’angoixa la incertesa de no saber quin dia tornarà a sortir el sol. Els alcaldes de la zona zero, de variada ideologia -Igualada (JxCat), Vilanova del Camí (PSC), Santa Margarida de Montbui (independents) i Òdena (ERC)- han pres la salomònica decisió d’encomanar la sort dels municipis als experts. Que sigui el que ells vulguin, clamen a l’uníson.

De totes maneres, un, que també està confinat enmig d’aquest marasme, no pot evitar lamentar que les dues administracions -catalana i espanyola- ni ara que ens hi juguem vides es puguin posar d’acord. La seva incompetència fa que la Conca d’Òdena quedi en terra de ningú, entre dos focs, com una patata calenta que ningú vol. I, en definitiva, aquesta sensació d’estar deixats de la mà de Déu per una colla d’ineptes és el que més amoïna una població que, de moment, ha complert rigorosament el que li ha estat manat. Davant d’un cas tan greu, com el que ens ocupa i preocupa, apel·lo a una major altura de mires política. I torno a citar una de les cèlebres frases del gran Groucho Marx, que resumeix a la perfecció el que intento escriure: “La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”. Doncs, això.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides